logo cgt
Berguedà

[2] El dia que em van enredar!

Aquesta és una nova secció al pèsol negre que també publicarem al bllibertari ja que trobem que es força interessant. Vol ser un raconet on les militants d’anarquies diverses, ens expliquin de manera anònima com van entrar en contacte amb les idees emancipadores i de justícia social. Com van saber que volien ser anarquistes.

NOM: Lola
EDAT: 35 anys
CIUTAT: Berga

Podria dir que un dels primers llibres que vaig llegir sobre una vida compromesa fou la biografia del maqui Marcel·lí Massana publicada a finals dels 70, i que em va causar una forta impressió, i que el vaig recomanar amb un entusiasme propi de l’adolescència més salvatge, i que un amic mai me’l va tornar, i que aquell exemplar atàvic que va aparèixer extraviat per casa els meus avis va ser el detonant del meu activisme. I també seria cert, però no.

A mi, realment, em va enredar l’urbana i uns quants comunistes en això de l’anarquisme. Tot va començar com acaben moltes coses: una nit de drogues i borratxera estel·lar per una Barcelona que se’m feia gran, vaig acabar la festa a comissaria després de convidar un policia a passar a millor vida amb una eufòria un pèl excessiva. És el perill de la desinhibició que provoquen les drogues: tant li pots dir a algú que l’estimes, com li pots suggerir a un tocino que és mori. Un desplegament impropi per emmanillar un borratxo de províncies em van conduir a les cel·les que encara té l’urbana al mig de les Rambles. Al cap d’unes hores em van traslladar a la caserna del mateix barri que regentava la policia nacional. Sóc vell i en aquelles èpoques l’expansió dels mossos d’esquadra era poca cosa més que una fantasia eròtica dels convergents. Jo ja feia algun temps que rumiava implicar-me en les lluites que sentia més properes i aquella nit de cops, vexacions i prepotència per part d’un grup de semianalfabets armats va treure’m la mandra de sobre.

Al principi vaig vagar durant poc més d’un any per una organització independentista del meu barri. Però no encaixava en aquella superestructura que maig vaig acabar d’entendre del tot. Més tard, vaig començar a treure cap el per un ateneu del prepirineu: moltes birres, massa porros i una militància etèria força generalitzada dins d’aquella antiga fàbrica tèxtil. Les assemblees eren testimonials i les decisions importants molt poc consensuades. Avui, la majoria d’aquelles persones han fet el pas a la política institucional. A mi no m’interessava aquella deriva, em feia por. Mai he sigut gaire valent. Així que em vaig acostar amb recel al col·lectiu amb més mala fama de la comarca i part de l’estranger, un grupuscle al qual milito des de ja fa uns quants anys. Què fem? Editem llibres, col·laborem amb el pèsol negre, la liem quan podem i crèiem que val la pena, tenim un hort magnífic per fotre el hippie, toquem els ous a tots els polítics sense distinció, fem assemblees esgotadores, la caguem, ens discutim, ens intentem respectar i fem unes “Noches de fiesta” que ja les voldrien a les millors discoteques de Pontevedra. En definitiva, diríem que sóc una més del Centru.