logo cgt
Berguedà

traducció text Jann-Marc

Jules Bonnot

Jann-Marc Rouillan

Jules Bonnot, obrer de la indústria de l’automòbil, anarquista il·legalista, neix el 14 d’octubre de 1876 a Doubs i mor per les bales de la policia i de l’exèrcit el 28 d’abril de 1912 a Choisy-le-Roi.

Procedent d’un entorn pobre, Bonnot comença a fer d’aprenent als 14 anys.

Ràpidament, pren consciència de com se l’explota. Es polititza. Als 21 anys, treballant als Ferrocarrils, és despatxat per ser un sindicalista actiu. Segueix la lluita i acaba inscrit a la llista negra de la patronal de la regió.

Bonnot s’instal·la a Suïssa, on treballa com a mecànic d’automòbils. Alguns mesos més tard, és expulsat del país per la seva activitat anarquista. Arriba a Lió, on comença a treballar en una fàbrica automobilística.

Després les grans vagues obreres de 1906, fa un gir cap a l’il·legalisme i inicia la seva formació en la perforació de caixes fortes.

Al 1910, marxa a Londres on l’acció dels grups anarquistes és més dinàmica. El gran nombre d’immigrants russos i eslaus, la major part il·legalistes, la radicalitzen.

De tornada a Lió, buscat per les autoritats, Bonnot innova les seves accions utilitzant un cotxe per a fugir dels robatoris.

A París, entra a formar part d’una xarxa d’il·legalistes organitzada entorn del diari “L’anarchie” editat per Victor Serge (Victor Kilbatchiche).

Des del 14 de desembre de 1911, data del primer atac a la banca en automòbil de la història, fins a finals d’abril de 1912, la trentena d’activistes denominats per la premsa reaccionària la “Bande à Bonnot” multipliquen les accions armades i les provocacions. La major part d’ells seran abatuts per la policia o guillotinats.

 

Jules Bonnot atracava bancs

Jann-Marc Rouillan

 

Bonnot és el primer atracador de bancs en automòbil. Un vespre de desembre, al carrer Ordener, amb els seus companys Raymond “la science” i Garnier, disparen al caixer de la Société Générale.

 

Jules Bonnot atracava bancs.

Buenaventura Durruti atracava bancs.

Joseph Stalin (Lossif Vissarrionovitch Djougachvili) atracava bancs.

Els resistents algerians atracaven bancs.

Els Tupamaros atracaven bancs.

Andréas Baader atracava bancs.

Renato Curcio atracava bancs.

Jo també vaig atracar bancs. Ja fa molt temps… A Barcelona. A Mataró i a Badalona. A Tolosa. A París. A Milà. A Brussel·les. A Amsterdam… I arreu, vaig atracar bancs d’alguns pobles que ja ni en recordo el nom.

Vaig atracar bancs per monedes de les quals ni coneixia el valor.

Vaig atracar bancs d’un sol empleat i d’altres que semblaven ciutats.

Vaig atracar un banc al matí i un altre a la tarda.

Vaig atracar un banc abans que sortís el sol.

Vaig atracar quatre vegades l’agència AD de la Société Générale, de l’avinguda Des Termes. Quan entràvem els caixers protestaven cridant: “altre cop vosaltres!”

Vaig atracar bancs armat fins les dents, de pistoles, fusils, granades… protegit per grans armilles anti-bales…

Vaig atracar bancs amb homes, dones, militants anarquistes catalans i bascs, amb canalla del meu barri no polititzada, amb companys de l’institut, amb comunistes italians, amb antiimperialistes alemanys, amb marxistes leninistes belgues, amb sudamericans guévaristes, amb refugiats turcs, amb àrabs del Magreb i del Machreb… (els atracaments a bancs són un esperanto ben curiós!)…

Vaig atracar bancs durant més de disset anys… i una setmana abans de ser arrestat (un vespre de febrer), encara vaig atacar una Société Générale. Era un dia de sol i fred. El carrer principal del poble estava molt transitat de cotxes. Vam carregar els sacs en un Renault vermell. Les portes es van tancar de cop… A vegades sento nostàlgia d’aquella època. Llavors em bec un rom amb coco recordant que jo també vaig atracar bancs com en Jules Bonnot.

Quants? N’he perdut el compte. Ni tant sols els jutges ni la policia sabrien dir-ho.

En una conversa evocàvem companys il·legalistes de principis de segle, els nostres germans expropiadors. Sovint, brindàvem en honor de Jules Bonnot, genial innovador.

Érem tolosins i alhora anarquistes i comunistes… i guerrillers en essència, tot alhora perquè teníem un cor molt gran i no érem pas estrictament sectaris. Adolescents al Maig de 1968, guardàvem a la memòria aquells qui enrabiats havien rebatejat el gran amfiteatre de la Sorbona amb el nom de Jules Bonnot. I aquesta idea que la llei no és ni una brúixola ni un límit.

Féiem el que havíem de fer.

 

 

Jules Bonnot

Jann-Marc Rouillan

 

Jules Bonnot, ouvrier de l’automobile, anarchiste illégaliste, né le 14 octobre 1876 dans le Doubs, mort sous les balles de la police et de l’armée le 28 avril 1912 à Choisy-le-Roi.

Issu d’un milieu pauvre, Bonnot se place comme apprenti à 14 ans.

Rapidement, il prend conscience de son exploitation. Il se politise. À 21 ans, employé des chemins de fer, il est licencié pour syndicalisme actif. Il poursuit le combat et finit par être inscrit sur la liste noire patronale de la région.

Bonnot s’installe en Suisse, où il devient mécanicien automobile. Quelques mois plus tard, il est expulsé du pays pour activité anarchiste. Il débarque à Lyon, où il embauche dans une usine automobile.

Après les grandes grèves ouvrières de 1906, il se tourne vers l’illégalisme et débute sa formation de perceur de coffre-fort.

En 1910, il part à Londres où l’action des groupes anarchistes est la plus dynamique. Les nombreux immigrés russes et slaves, la plupart illégalistes, la radicalisent.

De retour à Lyon, Bonnot est recherché, il innove en utilisant une voiture pour s’enfuir de cambriolages.

À Paris, Bonnot s’intègre à un réseau d’illégalistes organisé autour du journal l’Anarchie édité par Victor Serge (Victor Kilbatchiche).

Du 14 décembre 1911, et la première attaque de banque en automobile de l’histoire, à la fin avril 1912, la trentaine d’activistes dénommé par la presse réactionnaire la “Bande à Bonnot” multiplie les faits d’armes et les provocations. La plupart d’entre eux seront abattus par la police où guillotinés.

 

Jules Bonnot braquait les banques

Jann-Marc Rouillan

 

Bonnot est le premier pilleur de banque en automobile. Un soir de décembre rue Ordener, avec ses copains Raymond “la science” et Garnier ils ont flingué le garçon payeur de la Société Générale.

Jules Bonnot braquait les banques.

Buenaventura Durruti braquait les banques.

Joseph Staline (Lossif Vissarrionovitch Djougachvili) braquait les banques.

Les résistants algériens braquaient les banques.

Les Tupamaros braquait les banques.

Andréas Baader braquait les banques.

Renato Curcio braquait les banques.

J’ai également été braqueur de banque. Il y a longtemps… À Barcelone. À Mataro et Badalona. À Toulouse. À Paris. À Milan. À Bruxelles. À Amsterdam… Et ailleurs, car j’ai braqué des banques dans des villes dont j’ai oublié le nom.

J’ai braqué des banques pour des monnaies dont je ne connaissais pas la valeur.

J’ai braqué des banques d’un seul employé et d’autres qui ressemblaient à des villes.

J’ai braqué une banque le matin et une autre l’après midi.

J’ai braqué des banques le jour n’était pas levé.

J’ai braqué quatre fois l’agence AD de la Société Générale, avenue des Termes. Quand on entrait les caissiers protestaient en criant : “encore vous!”

J’ai braqué des banques armé jusqu’aux dents, de pistolets, de fusils d’assaut, de grenades… caparaçonné dans d’énormes gilets pare-balles…

J’ai braqué des banques avec des hommes, des femmes, des militants anarchistes catalans et basques, des gamins de mon quartier à peine politisés, des copains de lycées, des communistes italiens, des anti-impérialistes allemands, des marxistes léninistes belges, des sud américains guévaristes, des réfugiés turcs, des arabes du Maghreb et du Machreb… (le braquage de banque est un drôle d’esperanto!)…

J’ai braqué des banques pendant près de dix sept années… et une petite semaine avant d’être arrêté (un soir de février), j’ai encore attaqué une Société Générale. Il faisait beau et froid. La rue principale de la ville vrombissait de la circulation automobile. Nous avons chargé les sacs dans une Renault rouge sang. Les portes ont claqué… Parfois, j’ai la nostalgie de cette époque. Alors je bois un rhum coco en me remémorant que j’ai braqué des banques comme Jules Bonnot.

Combien ? J’ai perdu les comptes. Même les juges et les flics ne sauraient le dire.

Au détours d’une discussion, nous évoquions les camarades illégalistes du début du siècle, nos frères expropriateurs. Souvent, nous levions nos verres en l’honneur de Jules Bonnot, génial novateur.

Nous étions toulousains et à la fois anarchistes et communistes… et guérilleros dans l’âme, certainement tout à la fois car nous avions un grand cœur et nous n’étions pas étroitement sectaires. Adolescents en Mai 1968, nous gardions en mémoire les enragés qui avaient rebaptisé le grand amphithéâtre de la Sorbonne au nom de Jules Bonnot. Et cette idée que la loi n’est ni une boussole ni une limite.

Nous faisions ce que nous avions à faire.