Pandoreta
Manresa, desembre de 2014
«Aquesta era una caixa que malgrat els nombrosos ensurts que portàvem, no érem capaces d’obrir». D’aquesta forma justificaren fonts judicials l’operació policial que tingué lloc el passat 16 de desembre contra les lluites anarquistes i que fou batejada com a «Operació Pandora». En una evident prova de força, varis centenars de policies foren mobilitzats per irrompre i escorcollar diverses cases okupades, ateneus llibertaris i domicilis particulars de Barcelona, Sabadell, Madrid, i també Manresa. Onze companyes foren detingudes, de les quals 7 romangueren en presó preventiva vora un mes i mig fins que finalment el 30 de Gener sortiren en llibertat sota fiança i a l’espera de judici.
Ja ben matiners, aquell 16 de desembre els mass-mèdia s’encarregaven de difondre al peu de la lletra la versió policial (1) parlant d’operació contra el terrorisme anarquista, condemnant simbòlicament a totes les detingudes a l’avançada. Però el linxament mediàtic ja portava cua. Des de fa uns quatre anys, diversos articles apareixien intermitentment fent referència explícita a l’interés de l’estat en posar fi a les lluites anarquistes tot preparant el terreny i intentant crear alarma social. Era recurrent utilitzar la sortida de l’Informe anual d’Europol sobre terrorisme per carregar contra algunes de les seves expressions. Diaris com El Pais es prenien amb especial diligència l’empresonament de la Mònica i en Francisco (2), enarborant titulars estel·lars com «El terrorismo anarquista copia Al Quaeda», acarnissant-se amb les detingudes tot exposant públicament les seves fotografies o assenyalant ja els Grupos Anarquistas Coordinados (GAC) com a franquícia terrorista ibèrica de la FAI-FRI.
Segons el comunicat de premsa dels Mossos d’Esquadra, les detingudes “están acusades d’un presumpte delicte de pertinença a organització criminal amb finalitat terrorista de caire anarquista violent”. Aquesta suposada organització serien els GAC, “que integrarien diversos grups d’afinitat i que haurien portat a terme (fins a 9) accions terroristes assumint els principis i objectius de la FAI- FRI”.
Els GAC es donaren a conèixer en un comunicat (3) fet públic el juny del 2012, com «un espai de coordinació on poder reunir potencials i dotar de major força i impacte social els continguts que traiem al carrer amb el fi de transformar el món en què vivim.» Segons el mateix comunicat tindrien com a principals objectius «contribuir a la creació d’un moviment anarquista fort i cohesionat» i «la creació d’una eina que potenciï la nostra força i les lluites que estem duent a terme a cada lloc, de manera que es validin els mètodes anarquistes de lluita». Val a dir que ja el 2012 els GAC fóren investigats per la Policia Nacional, arribant a la conclusió que no es tractàven d’una organització terrorista. Per tan els Mossos han estat els principals interessats en l’investigació.
El fet de no ser una organització estrictament formal que busca el creixement quantitatiu propi sinó que simplement busqui impulsar el moviment anarquista com a tal, ha estat segurament una de les raons que han propiciat que la paranoia policial es fixés en aquesta coordinadora.
S’han aferrat a les sigles dels GAC perquè la legislació antiterrorista precisa d’una etiqueta per poder-se aplicar amb tot el seu potencial. D’aquesta manera, ja existiria una organització a la què pertànyen la Mònica i el Francisco. Havien de detenir a més gent, hi havia d’haver una organització. I s’han aferrat a una coordinadora amb activitat pública. Han estat els GAC, però se n’haurien pogut inventar una o agafar-ne qualsevol altra pròxima a les detingudes.
I és que aquest seria un dels objectius de l’operació: golpejar la solidartitat amb les preses. L’estat no perdona que malgrat els centenars de quilòmetres que separen Barcelona de les presons de Brieva i Villabona, la Mònica i el Francisco hagin estat un sol dia sense visites, la forma més concreta de trencar amb l’aïllament que cerquen els murs de les presons.
Per altra banda, al llarg dels últms anys, diverses accions han estat reivindicades per la FAI/FRI (Federació
Anarquista Informal/Front Revolucionari Internacional) tan a Catalunya com a l’estat espanyol . Les accions
de la FAI aparegueren per primer cop a l’estat italià a inicis del 2000 i s’han extès arreu del món després que les membres de la Conspiració de les Cèlules del Foc de Grècia féssin una crida internacional a extendre les accions de sabotatge utilitzant les sigles de la FAI tot sumant-hi les del Front Revolucionari Internacional.
És davant la inoperèncai i ineficiència policial, que es colpeja l’entorn pròxim de les empresonades. Un entorn pròxim que no entrarà en el brut juc de la inocència o la culpabilitat, sabent que aquesta terminologia ve imposada per la justícia i que el què importa és allò legítim, no allò legal. S’Utilitza de nou (i en part) la lògica del primer detenc i registro i després busco les proves.
A l’estat Italià fa ja un parell de dècades que cíclicament es van produïnt certs cops repressius seguint un patró similar a l’utilitzat a l’Operació Pandora: registres i detencions relativament massives, noms de pel·lícula per a les operacions, retallades i enganxades de frases de les detingudes descontextualitzant-les totalment,… Els referents a l’estat espanyol, més que la repressió al país basc (amb una idosincràcia i un grau de conflictivitat molt superior) podrien ser els embats repressius que s’han dut a terme contra l’independentisme combatiu gallec.
També trobem interessant ressaltar que la data escollida per l’operació, la del 16 de desembre, no fou casual. Just un dia abans de les detencions (el 15 de desembre) i en el transcurs d’una reunió de treball realitzada per estendre la col·laboració policial entre l’estat espanyol i el Xilé, el ministre de l’interior Jorge Fernández Díaz fou condecorat amb la «Gran Cruz al Mérito de Chile» per l’homòleg del país andí Rodrigo Peñailillo. En el transcurs de la reunió, acordaren impulsar la col·laboració “anti-terrorista” interestatal. La lògica és clara: si la solidaritat entre països s’estén, la repressió també s’ha d’estendre. Tampoc és casual que l’Operació Pandora es realitzés la mateixa setmana que s’aprovés la controvertida, repressiva i àmpliament criticada llei mordassa. I tot, en un context en què el Banc Expropiat de Gràcia es troba en alerta de desallotjament amb molta gent disposada a defensar-lo tal i com succeí amb Can Vies.
En un moment en què el govern espanyol està immers en una crisi permanent, on cada dia més casos de
corrupció salten a la llum pública i l’economia segueix fent estralls, es necessiten caps de turc per desviar
l’atenció política. Davant de la deriva parlamentària i l’assimilació democràtica d’una part de les lluites socials, l’anarquisme és vist com un perill potencial per a l’estabilitat del règim. Un anarquisme que tot i tenir
les seves mancances i la seva debilitat (ja que es troba en un procés constant de maduració) es manté ferm en els seus principis d’acció política allunyades de les institucions. Un enemic, per tant, fàcil de criminalitzar, perquè no està suficientment estès per representar una veritable amenaça pel món caduc del capitalisme estatista i que està immers d’una cosmovisió i contra-cultura determinada.
Al mateix temps, la repressió busca infondre la por a totes les lluites, avisant que en cas de necessitat es recorrerà a la legislació antiterrorista per aturar la protesta. Una legislació antiterrorista que aprofitant la indignació pels assassinats de Charlie Hebdo, es pretén ampliar sota el nom de Llei de Seguretat
Nacional (4): un avant-projecte de llei que busca introduir nous conceptes en el delicte de terrorisme a més d’incloure un nou tipus d’estat de crisi, anomenat “Situació d’Interés per a la Seguretat Nacional”, en el què es movilitzarien recursos privats. L’objectiu principal: la definició de terrorista com aquell que comet un delicte terrorista, pertanyi o no a una organització. El text estaria redactat amb una ambigüetat, sent tan vaga i tan poc concreta la acusació que permitiría dir que és terrorisme qualsevol cosa.
Exemples de com ja s’ha ampliat el delicte del terrorisme amb gran afectació a les lluites socials i polítiques el trobem amb la reforma de l’any 2000. Aquella reforma serví per condemnar com a terrorisme les accions de Kale Borroka, encara que només consistíssin en atacs a béns materials. Fins aquell moment, les acciones eren considerades simplement com a delicte de danys o de desordres públics.
I és que després de la treva d’ETA, els poder fàctics necessiten nous enemics interns per a justificar tota una política repressiva que possibiliti una resposta en cas de revolta social. Si hi ha por, hi ha identificació amb l’estat. Per altra banda, no oblidem que la seguretat és un negoci que proporciona una ingent quantitat de diners a fabricants d’armes i empreses de seguretat privada. Com a reflex i cas paradigmàtic d’aquest fet, podríem trobar l’exemple de l’exministre d’Interior Jaime Mayor Oreja, propietari en el seu moment de diverses empreses de seguretat.
Per últim, no podem deixar de mirar en clau de gènere. Que la majoria de detingudes per l’Operació Pandora siguin dones (7 de les 11) és una mostra evident que el subjecte actiu de les lluites anarquistes està canviant: no és tan monolític (home/blanc/de classe mitjana) sinó multiforme, cosa que crèiem necessari ressaltar.
Notes:
(1) Roger Vilalta realitzà un anàlisi exhaustiu del tractament mediàtic de l’Operació Pandora
al Setmanari de la directa. El podeu llegir a: https://directa.cat/actualitat/caixa-depandora-
periodisme.
(2) La Mònica i en Francisco són dues companyes anarquistes que romanen en presó
preventiva acusades d’haver posat un artefacte casolà a la Basílica del Pilar de Saragossa
(3) https://barcelona.indymedia.org/newswire/display/448401/index.php
4) Per a conèixer més profundament en què consisteix el nou avantprojecte de llei de Seguretat
Nacional hi ha aquest interessant article al diari Diagonal: https://www.diagonalperiodico.
net/libertades/25426-anteproyecto-ley-seguridad-nacional-amplia-supuestosconsiderados-
terrorismo.html