Qualsevol llei de memòria que es faci ara ho té complicat per fer un mínim de justícia ja que estem al 2022. Han passat 46 anys de la mort al llit del dictador feixista i genocida, Francisco Franco. I és difícil, sobretot, perquè quan era el moment de passar comptes, els franquistes i l’oposició política van tancar files entorn l’oblit. El punt final suposava l’acceptació del règim franquista i el genocidi que va comportar. Perquè la suposada «reconciliació nacional» que van pactar els franquistes i l’oposició política estava construïda sobre milers de fosses comunes plenes d’antifeixistes.
Rebutgem enèrgicament el discurs de “ni vencedors ni vençuts”, eslògan que els socialistes sempre han defensat. Només cal recordar la desfilada celebrada a Madrid, el 12 d’octubre de 2004 —dia de la Hispanitat— en la qual van fer desfilar un ex soldat de la División Azul, juntament amb un altre de la Divisió Leclerc. Ens va semblar una escena grotesca comparar qui va lluitar a favor del feixisme, amb qui el va combatre.
També sembla per la manera com està elaborat aquesta llei torni a quedar-se curta, igual que altres d’anteriors, ja que sense un veritable rescabalament judicial a presos, anul·lació de sumaris, indemnitzacions, etc.; no hi ha un veritable tancament de les ferides. Perquè no sigui una estafa cal que la llei tingui dotació econònica i es desenvolupin els reglaments oportuns. I clar fer justícia 46 anys després no és difícil, és impossible.
Pel que fa als guerrillers, el decret parla per primera vegada de guerrillers, això és un avenç polític tot i que estarem pendents de llegir la lletra petita i veure les conseqüències reals que pot comportar. Aquest col·lectiu mai no va obtenir cap reconeixement oficial malgrat van ser els que més van aportar —jugant-se la vida—, en la lluita contra la dictadura.
En realitat ara mateix una solució justa és difícil. El llegat de Franco segueix ben vigent a la Constitució del 1977. Començant per la designació del príncep Joan Carles I, que Franco va proposar el 22 de juliol de 1969 a les Corts per succeir-lo a títol de Rei o Regent a la magistratura d’Estat. Aquest nomenament, Franco no el va fer per atzar, ho va fer per assegurar la continuïtat del règim i la unitat nacional després de la seva mort. La monarquia és un tema que l’esquerra política més d’esquerres no gosa abordar, prefereix mantenir el cap sota l’ala.
Amb aquestes alternatives democràtiques existents tan reduïdes, les víctimes de Franco han estat considerades com a poc grates per la monarquia parlamentària actual, en particular els guerrillers i els qui els hi van donar suport.
Berga terra de guerrillers antifranquistes, sortirà al pas de qualsevol injustícia u oblit que es cometi contra aquest col·lectiu.
Berga, 19 de juliol
Centre d’Estudis Josep Ester Borràs
Ateneu Columna Terra i Llibertat
Federació comarcal de la CGT del Berguedà