Berga es la ciutat més important governada per una candidatura que es defineix com anticapitalista. Tanmateix a dos anys de la victòria electoral el cert és que les polítiques aplicades disten poc de les de l’anterior equip de govern de Convergència i Unió.
Ja han passat dos anys des de la derrota de Convergència i Unió a les eleccions de maig de 2015 i el cert és que la victòria de la CUP (per un estret marge de 58 vots) va agafar a tothom per sorpresa. A l’epicentre de la legislatura volem fer un anàlisi des d’una perspectiva revolucionària per tal de visibilitzar les limitacions que entranya l’exercici del poder a l’hora de fer polítiques que en teoria pretenen capgirar l’estatus quo.
Tal com dèiem a un anterior article publicat al Pèsol Negre 68 la victòria de la CUP a Berga no ve acompanyada d’un moviment social local fort que plantegi alternatives, generi i guanyi conflictes en els diferents àmbits de les nostres vides. No estem en l’escenari de l’existència d’un contrapoder que un cop guanyat el carrer hagi apostat per la via institucional com a eina circumstancial per tal de consolidar les victòries populars o com a mínim perquè no s’entorpeixin. Més aviat s’emmarca en bona part dins la lògica electoral clàssica on el desgast dels partits de sempre (en aquest cas CiU i PSC-ERC) dóna pas a noves experiències delegatives que poden il·lusionar a capes socials desenganyades. Així doncs l’absència de moviments socials a l’esquerra de la CUP que fiscalitzin les seves polítiques fa que fàcilment acabi aplicant polítiques continuistes. Però més enllà d’això hem vist una falta de voluntat política a l’hora de fins hi tot aplicar polítiques socialdemòcrates o canviar elements purament simbòlics. En definitiva, les elits locals no han tingut cap problema en seguir governant des de l’ombra i no han vist perillar cap dels seus privilegis.
InbergaTur
Potser és el cas més sonat. Al novembre del 2015 l’ajuntament de la CUP es veu amb la problemàtica d’haver d’afrontar el pagament d’1,2 milions d’euros d’un crèdit avalat per anteriors equips de govern i que InbergaTur, l’empresa formada pels rics locals, i ara en fallida, no estava disposat a afrontar. L’aventura de les elits havia de dinamitzar l’hostatgeria de Queralt i l’antiga caserna, però la cosa no va sortir com s’esperava i InbergaTur va acabar en concurs de creditors i amb l’ajuntament havent d’assumir el crèdit que els havia avalat anys anteriors. És el que es coneix per privatitzar els beneficis però socialitzar les pèrdues. El 3 de novembre l’equip de govern reunia a la premsa i exposava la situació, queixant-se amargament, per acte seguit dir que assumirien el deute.
Resulta paradoxal que un dels eixos del programa de la CUP al presentar-se a les eleccions de 2015 fos l’auditoria del deute de l’ajuntament -mes de 18 milions d’euros- i que apostava per «engegar processos d’informació publica per identificar i destriar el deute, mesurar quina part d’aquest es legitima i decidir democràticament què s’ha de fer amb aquella part que no ho sigui». Doncs no només l’auditoria del deute es va descartar -paradoxalment van al·legar que era massa cara per assumir-la- sinó que davant d’una situació de flagrant il·legitimitat del deute es va acordar assumir col·lectivament les pèrdues dels 19 socis d’InbergaTur. No està de més recordar que aquesta societat estava conformada pels sectors més benestants de la societat berguedana entre les que hi trobem els amos de muntatges rus _ empresa que factura més de 10 milions d’euros anuals _ o la família Sistachs, latifundista i de tradició franquista.
Patum per la Verge
Un altre desafiament que l’equip de govern va haver d’afrontar va ser el centenari de la coronació de la Mare de Déu de Queralt. Els lobbys catòlics organitzats a l’entorn de Queralt 2016 van pressionar per tal de que tal i com s’havia fet cada vint-i-cinc anys Berga tingués doble ració patumaire: la normal i una extraordinària al setembre en honor a la verge. Es dona el cas que dues de les 4 patums extraordinàries organitzades en honor a la verge van ser utilitzades pel franquisme com a actes de propaganda del règim i es podria pensar que amb una major secularització de la societat això podia quedar desfasat. De fet, la mateixa alcaldessa va plantejar en una entrevista al diari ARA amb data de juliol de 2015 la possibilitat de fer un referèndum per veure si l’ajuntament havia d’assumir un acte de tal envergadura en honor a una figura de guix d’una secta religiosa particular. La batllessa plantejava la problemàtica de falta de diners i el problema del deute com a principals esculls per tal de dur a terme la Patum. Tanmateix va sortir publicat a tots els mitjans locals que ja hi havia una subvenció aprovada i la patum es va celebrar. De seguida la idea del referèndum va quedar oblidada i com era d’esperar les elits religioses més reaccionaries van utilitzar la coronació i la Patum com a acte de força i propaganda catòlica _amb la presencia de la plana major de l’església catalana_. Per acabar de reblar el clau el més de gener sortien publicats els comptes de l’orgia catòlica: l’ajuntament havia d’assumir 72.000 euros de despeses de la Patum de la verge.
Ordenança de civisme i els noms dels carrers
La CUP de Berga no només no ha derogat l’ordenança de civisme sinó que l’està aplicant tal i com feien els governs anteriors. N’és un exemple la recent multa interposada per la policia local contra un militant de l’Ateneu Terra i Llibertat arran de la col·locació de la paradeta de llibres per Sant Jordi o la generada arran de la campanya de canvi de noms de carrers.
En aquest sentit a finals del 2015 el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs va tornar a presentar una instància per reprendre la campanya que pretén canviar alguns noms de carrers de Berga de mossens o religiosos per figures revolucionaries berguedanes, obreres i obrers de Berga de l’època dels nostres avis (campanya que va néixer el 2005). Es van proposar més d’una trentena de personatges que han caigut en l’oblit tot i les seves vides exemplars com a lluitadores per la llibertat i contra el feixisme. De la mateixa manera es van començar a fer un seguit d’accions de pressió, tals com la retirada de plaques del mossèn Espelt -per violador- i el mossèn Armengou -per franquista- i diversos canvis de noms simbòlics de carrers. En el transcurs d’una d’aquestes accions públiques i simbòliques en la que es penjava una placa de nom de carrer en honor al guerriller llibertari berguedà Marcel·lí Massana la policia local es va personar i va identificar varis militants. El resultat va ser una multa de 700 euros firmada per l’alcaldessa en aplicació de l’ordenança de civisme que la CUP s’havia compromès a derogar en el seu programa electoral. Si bé la CUP va insinuar que deixaria caducar la multa no deixa de ser greu que se segueixi aplicant l’ordenança de civisme que diferents col·lectius critiquen per classista i autoritària. Però més enllà de la multa resulta molt revelador el silenci de la CUP sobre una proposta tan simbòlica i assumible com la de canvi de noms de carrers, ja que més d’un any i mig després de l’inici de la campanya no hi ha hagut cap moviment en aquest sentit.
Desobediència
Sens dubte la judicialització de l’alcaldessa per la negativa a retirar l’estelada durant una jornada electoral ha estat un dels episodis més famosos pel que fa a la política local. La seva detenció i les mobilitzacions posteriors demostraven que hi havia un compromís i coherència en la línia política desobedient, almenys pel que fa a la qüestió nacional. Tanmateix aquest compromís tal i com hem anat veient no s’ha vist en temes socials locals on la legalitat _també espanyola_ s’ha seguit de forma escrupolosa i les normes del joc han estat respectades fins a l’última coma.
La via institucional
Als pocs mesos de governar la CUP ja va dir que es veia «obligada» a deixar el programa electoral en un calaix ja que prioritzaven l’endreça de l’ajuntament i l’eixugament del deute. De fet si es fa una ullada al programa es veu de seguida que no s’ha aplicat pràcticament cap de les propostes amb les que es presentaven a les eleccions. Ni referèndums, ni transparència, ni pressupostos participatius, ni auditoria del deute, ni municipalització de l’aigua ni assemblees veïnals. N’és exepció la gestió de la crisi en la comparsa dels plens, on finalment i contra tot pronòstic l’Ajuntament ha decidit gestionar directament la comparsa i posar a disposició del poble 149 salts de plens.
Les possibilitats de canvi revolucionari dins de la via institucional no existeixen. Els laberints burocràtics i les mateixes lleis tendeixen al conservadurisme i son pocs els matisos que es poden aplicar des de dins. Ho sabem i com anarquistes ho denunciem i ho combatem. Però sobta que la CUP no hagi fet cap esforç per enfrontar-se a les forces vives berguedanes, ni a les econòmiques ni a les eclesiàstiques. Resulta trist corroborar com de volàtil pot ser un programa electoral i com de fàcil és caure en l’inèrcia i la complaença amb qui remena de veritat les cireres al Berguedà en benefici propi i en contra de la majoria.
Per altra banda hem vist com alguns moviments socials han deixat de criticar accions de govern per acabar convertint-se en corretges de transmissió totalment acrítiques amb les accions de qui ens governa. El partidisme devot s’ha imposat _meravelles del delegacionisme_ i els que ahir criticaven segons quines accions avui les defensen a capa i espasa perquè són els seus qui les duen a terme. El que ahir era injustificable avui ja té una explicació, les mateixes institucions han estat legitimades en un moment de profund descrèdit i la seva lògica ha impregnat ràpidament una part dels moviments socials.
Barri
Berga, maig de 2017