Article publicat El Pèsol Negre nº75
Sovint m’agrada interpretar la realitat des d’una altra perspectiva per fantasiejar amb més possibilitats.
És així com a vegades em passa pel cap que el gimnàs sembla ser l’únic espai on està permès el contacte entre homes, encara que sigui a base d’hòsties. Tots els intents de fer-ho en altres espais han estat des de petits acompanyats del típic comentar-hi homòfob que algú s’ha encarregat d’etzibar-nos. I és que al cole on em vaig criar, per progre que pogués semblar, la pitjor cosa que podies ser (fins i tot pitjor que ser del Madrid) era ser homosexual. I d’adult, més enllà de les metròpolis gayfriendly, digues-me tu on estem acostumats a poder tocar-nos amb tranquil·litat.
Així que ha estat ara ja de gran que se m’han obert els ulls. I si molts dels homes que practiquem boxa ho fem per aquest desig de poder sentir la pell dels altres homes? Un desig que no té per què ser sexual, però en tot cas desig. La tesi que els nens contínuament busquen el contacte amb els altres nens per conèixer els límits del propi cos mitjançant el joc simbòlic de la lluita, podria anar amb consonància amb el meu deliri. I n’hi dic deliri perquè llavors és quan un dia vaig el gimnàs i la sobredosi de realitat m’atropella i em picona. Tot el corporativisme matxirulo sembla que aflori i supuri per veure qui és més home.
Perquè fàcilment si plantegem un esport que representi la masculinitat hegemònica clàssica ens vindrà al cap, conjuntament amb el futbol, la boxa. La boxa, el gimnàs, hiperbolitzen molts dels atributs d’aquesta masculinitat forjada pel patriarcat. Guanya múscul per guanyar a l’altra. Evita la debilitat. Sigues violent. Exposa’t. La fortalesa, la competència, l’agressivitat, l’egoisme, les ànsies de protagonisme. Pocs llocs ens trobarem on els tios es comportin més com a tios.
Però i si aquesta necessitat de reafirmar-se constantment en la masculinitat hegemònica no fos més que una reacció extrema per aniquilar qualsevol enzim de desig homosexual o d’expressió de gènere dissident? La història D’Emile Griffith com a metàfora. Aquest boxejador, després de ser anomenat a la prèvia homosexual públicament pel seu contrincant, l’acabà matant a cops de puny en el combat següent. 40 anys després tingué la força suficient per sortir de l’armari.
Cada cop que he acabat al tatami sobre d’un altre home no han passat més de tres segons i “l’afectat” en qüestió ha hagut d’expressar a la seva manera (graciosa, nerviosa i/o de ben segur batussera) que entre nosaltres no hi ha res de res. A pocs llocs més que al gimnàs m’he trobat una concentració tan gran de rituals, d’acudits i comentaris sexistes o homòfobs. I on entra en joc el pànic moral del “typical” gai o voyeur o violador que ens assetja entre vestidors. Això em porta a preguntar-me (com ha fet molta altra gent abans) com és que en alguns indrets els homes ens sorgeix més la necessitat d’incórrer en el corporativisme heteropatriarcal i en la performativitat de gènere que en altres indrets on també coincidim amb molts altres homes. Si ens basem en la idea que darrere de cada clixé sempre hi ha una petita dosi de realitat, a l’àmbit laboral de la construcció també és necessari en moments el contacte entre tios i és dels indrets on possiblement hi ha més exaltació del fal·lus i el masclisme.
Voldria seguir amb la meva diatriba per uns altres camins, tot manifestant que allà on hi ha una hegemonia hi ha sofriment. Gangues de l’ofici, sofrim tares tot impregnats pel bumerang de la masculinitat. I és que aquesta construcció social fonamentada en l’opressió ens retorna com a contrapartida tot un seguit de normes socials que acaben imposant-nos una única forma de ser i de viure les coses i relacionar-nos. Ironies del destí, un combat de boxa em sembla l’exemple perfecte per expressar-ho. La boxa ens pot donar reconeixement i seguretat a costa de matar les nostres pors, amagar la feblesa i rebre un munt de cops, posant-nos de nou tota una munió de capes per no haver de sentir tant de dolor (i de pas no ser conscient del dolor que podem causar a tots els altres).
Per altra banda, la criminalització dels canis es fa sempre des d’una visió classista. L’anàlisi materialista de la realitat em diu que pels sectors masculins perifèrics de la població la pràctica esportiva de la boxa (o d’alguna altre esport semplant) és una “imposició”. Si durant molt de temps ha estat una imposició econòmica per sortir de la pobresa, actualment resulta ser una imposició cultural pels referents que es construeixen. És així com em trobo amb xavals que percebo perfectament que no tenen ni ànsies de boxejar, però que es passen una part de la seva vida al carrer i ho veuen com una eina per fer front a la por a l’altra. I que veuen l’espai de boxa no només com un refugi, sinó un lloc on agafar eines perquè han après que han de ser valents.
Però posats a enroscar la cosa, m’agradaria seguir ara amb l’exposició de per què la boxa em sembla també una pràctica esportiva que ofereix escletxes. Perquè potser és tots els atributs que he anat desenvolupant, però també és (o pot ser) moltes altres coses.
Una de les potencialitats que li veig és que vindria a fer la funció d’espai de trobada per molts homes que senten sols. És un espai de socialització, de compartir. És recorrent veure que homes lesionats segueixen assistint als entrenaments per què no tenen altra vida social. On el prototip de més hegemònic se m’ha posat a plorar a llàgrima viva i explicar els seus problemes després d’una dura sessió d’entrenament. On a part de competir els homes també ajuden a altres homes. Es corregeixen, s’ajuden a l’hora de fer exercicis. On es pot fer un treball del consentiment des d’un altre àmbit, en aquest cas relacionat amb el dolor. O fer trontollar el racisme, quan vas veient que aquell “moro de merda” del primer dia es va convertint sessió darrera sessió amb en Said.
Amb tot, la declaració de l’Emile Griffith quan sortir de l’armari fou ben eloquent : “quan vaig matar un home m’ho van perdonar, però quan vaig dir que estimava a un altre home em van deixar sol”.
Potser aquest article és merament una forma de justificar la meva passió pels esports de combat. En tot cas m’ha anat perfecte per fer una anàlisi no prototípic d’una realitat que per molt unívoca que sembli, està plena de matisos i contradiccions (i per tan, de potencialitats i limitacions).