Arran de l’actual Estat d’Alarma causat per la crisi sanitària del Covid-19, el món educatiu (com la resta de la societat) hem viscut molts canvis sobtats en pocs dies.
Des del divendres 13 de març, en què les escoles van quedar tancades, el Departament d’Ensenyament ha anat canviant el discurs i les directrius sobre què havíem de fer el professorat, l’alumnat i les famílies. S’ha generat un clima de confusió, inseguretats i malestars generalitzats en la comunitat educativa.
Cal recordar que en unes primeres declaracions el conseller d’Educació, el Sr.Bargalló, va descartar que el curs pogués continuar a distància, ja que existia una “bretxa digital” entre famílies: “Hi ha famílies que no tenen connexió a internet. Si féssim formació així, deixaríem fora aquell alumnat més desafavorit i augmentariem la iniquitat. No hi haurà activitat lectiva”.
Dues setmanes més tard, sembla que aquesta “bretxa digital” ha desaparegut i que ja no preocupa que certa part de la població quedi exclosa. I no tan sols això, sinó que el que sembla que ara pretén des de la classe política és fer veure “que no passa res”, que el curs pot seguir amb normalitat, adaptant-nos i esforçant-nos tots una mica. Que tots junts i amb esforç ho aconseguirem! …i altres frases simplistes i poc respectuoses amb la realitat que estem vivint.
Tant és així que aquest dilluns 30 de març el Departament d’Educació anunciava que el tercer trimestre començarà online i que serà avaluable: “La docència s’haurà de fer de forma virtual i l’avaluació també serà qualificadora” exposava el Sr. Bargalló.
Prou irresponsabilitat i insensibilitat:
. En primer lloc perquè el moment que estem vivint com a societat és excepcional en tots els sentits de la paraula, per tant entenem que la comunitat educativa no podem girar la cara al que està passant i seguir amb els temaris, els continguts i les avaluacions. Com a docents hem d’enfocar encara més la mirada en tot allò que en la nostra tasca diària fem i que sovint és més invisibilitzada: cuidar les necessitats dels alumnes, amb la singularitat del món actual. I per extensió acollir les necessitats que les famílies ens transmeten.
. El moment actual, de pandèmia, està suposant per a moltes famílies un sobreesforç pel que fa a les cures d’infants, avis/àvies, veïnes, familiars i amics malalts, la pèrdua d’un ésser estimat… Poder tenir temps per gestionar, viure i dignificar totes aquestes vivències és bàsic i importantíssim. Ni l’alumnat i les famílies ni el professorat no vivim al marge d’aquestes situacions. Situacions que el component de classe socialcultural determina: no és el mateix estar confinat en una casa que en un pis que comparteixen dues famílies, etc.
. En un altre sentit, cal remarcar la poca coherència i la irrealitat de voler traslladar una escola pensada des de la inclusió, la vivència, l’experiència, l’emoció o el contacte com a base de l’aprenentatge dels alumnes… a una pantalla d’ordinador. I és que, com ja apuntaven alguns textos que han corregut aquests dies per les xarxes, una cosa és utilitzar la tecnologia com a recurs i l’altra convertir-la en l’única eina.
Si aprofundim en l’ús d’eines digitals com a mitjà principal d’aprenentatge, la crítica per a nosaltres és molt més global encara. Per una banda, si bé les línies pedagògiques actuals aposten per les eines digitals com a mitjà pel desenvolupament de l’aprenentatge autònom, la major part de l’alumnat està molt lluny d’aquest punt. L’alumnat és molt poc autònom i qui ho és, té molt suport diari a casa. I la major part de les famílies no poden donar aquest suport, ja sigui per incompatibilitat d’horaris, sobrecàrregues familiars, etc.
D’altra banda, s’aposta per les eines digitals perquè l’alumnat les fa servir habitualment i hi està acostumat. L’alumnat se sent atret per aquestes eines perquè està acostumat al fet que siguin font d’impulsos i d’immediatesa; però no eines a les quals dedicar autònomament temps per a desenvolupar l’esperit crític i racional, tal com dicta el currículum competencial del Departament d’Educació. Per tant, tornem a la problemàtica de la inviabilitat per manca d’autonomia.
A més, el Departament, ara com ara, no ha invertit en formació de qualitat pels professionals de l’ensenyament per assegurar la inclusivitat, menys encara mitjançant eines digitals. Les formacions que ofereix el Departament sobre aquests temes es basen en teoria, gens propera a la realitat; en definitiva, formació no significativa, ni adaptada a la diversitat de cada docent (no inclusiva), ni aplicable a llarg termini, recollint així totes les característiques contràries a les competències que hem d’ensenyar a l’alumnat. Tampoc ha invertit en eines digitals de qualitat (moltes són de pagament i surten de la butxaca del professorat), només ens redirigeix a l’edu365 on gran part de les propostes són obsoletes i és poc atractiva per l’alumnat.
DEMANDES AL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ
- Eliminar l’avaluació per a totes les etapes educatives pel que queda de curs.
- Acompanyament fins a final de curs proposant activitats més adaptades a l’alumne i a les possibilitats del centre per mirar de fer un acompanyament realista a cada alumne en les actuals circumstàncies fins a final de curs.
- Posposar més els exàmens com la Selectivitat i el Baccalauréat (Batxibac), fins que es garanteixi la igualtat d’oportunitats entre l’alumnat. O que anul.lin aquestes proves, es doni el curs per acabat i que comptin l’avaluació feta fins al 13 de març.
- Inversió en recursos i mitjans per a les famílies que no tinguin accés fàcil a internet per a comunicar-se amb els seus tutors o professors.