Som anarquistes, som insus, que guais que som! Ens tenim un munt d’aspectes treballats i parlem en llenguatge no sexista. Si? Realment és així? I si això és així per què últimament es donen tantes agressions en els nostres entorns més propers?
La quantitat d’agressions de gènere que estem vivint actualment és àmplia i diversa: des d’agressions físiques en festes, violència en la parella, agressions sexuals, accentuació de rols preestablerts segons gènere, micromasclismes … I és que, per què costa tant detectar-les, frenar-les, denunciar-les, fer-los front col·lectivament?
En aquest article volem interrogar-nos, reflexionar i qüestionar sobre aquest tema. I és que massa sovint sembla que, en termes de gènere, se’ns oblidi que no tot és perpetu, que cap feina i treball fet en aquest aspecte és “duracell”, i que ens hem d’anar carregant les bateries en la quotidianitat i sobretot; no abaixar la guàrdia.
Contextualitzant …
Vivim en una societat fortament patriarcal, on la desigualtat de gènere ens travessa en tots els àmbits i de forma estructural: divisió de tasques segons gènere, objectualització del cos femení, atorgament secular de rols i actituds segons el sexe, diferència d’oportunitats d’entrar en determinades feines, androcentrisme, discriminació salarial, i un llarg etcètera.
Des del moviment anarquista es contemplen i comparteixen aquests anàlisis i es fa seva l’etiqueta d’antisexistes i antipatriarcals com a forma de resposta a una evident situació de domini i perpetuació d’uns privilegis i poder d’una part de la humanitat cap a l’altra. Però massa sovint sembla que això s’hagi quedat en una etiqueta, i és que són moltes les situacions en les que veiem que teoria i pràctica no van agafades de la mà.
Malgrat no ve de nou, els últims temps tornem a detectar com les agressions i determinades actituds en els nostres entorns més propers ressorgeixen i com les dificultats per donar una resposta col·lectiva se’ns acaben menjant. Fent que ens sentim lluny la força transformadora que ens ajudi a crear aquell món nou que hi ha als nostres cors.
La diversitat d’agressions és àmplia: Des de conjuntures de subordinació i violència dins les relacions sexo-afectives fins a situacions de “baboseo” entre companyes, passant per agressions sexistes en espais de festa. Un exemple: “Estic de festa ballant amb les col·legues, i s’acosta un tio i em refrega el cul. Li dic que pari i em diu que no exageri, que no n’hi ha per tant, que l’estava provocant. Amb les meves amigues l’intentem fer fora i des de l’organització ens paren els peus a nosaltres. Segurament és un “super militante” intocable que ja s’ho té tot currat.”
Altres comportaments també identificats en els nostres entorns i lligats més als «micromasclismes»* són per exemple el paternalisme, aprofitar-se del rol de cura per delegar certes accions o situacions, el repartiment o assignació de tasques, desautorització i desqualificació de la dona, manipulació emocional, autoindulgència i autojustificació del propi agressor, victimització de l’agressor, etc.
I és que algunes agressions passen més desapercebudes per formar part de la quotidianitat o la inèrcia. Aquestes, normalment, estan més lligades al rol que desenvolupem, moltes vegades, de forma inconscient o si més no, normalitzat. Per exemple: “Molts companys i companyes tenen criatures. Si és una parella heterosexual la que ha tingut fills/es: qui és qui prepara la motxilla per anar a l’escola? Qui canvia la roba de l’armari perquè s’ha quedat petita? Qui controla que toca revisió a la pediatra?”.
I és que molts són els comportaments i actituds que generen abús i que tenen com a peça clau el gènere. I precisament són aquests la base i el caldo de cultiu de les demés formes de violència en graus extrems ( maltracte psicològic, emocional, físic, sexual i econòmic).
Davant d’això són molts els interrogants que ens ressonen al cap a cada moment: Com pot ser que es donin amb tanta facilitat aquestes agressions i actituds en els nostres espais, en les nostres relacions…? Els últims anys s’han tornat a incrementar les agressions? O potser davant d’aquestes ens quedem immòbils pel fet de ser companys i companyes? Hem abaixat la guàrdia? És una qüestió que ara es denuncia més?
Les agressions de gènere: temes de primer ordre
Una altra qüestió important a analitzar del context és l’abordatge que se’n fa del cas, un cop aquest ha estat denunciat, s’ha posat damunt la taula. Molts cops ens quedem cegues per por a indentificar, sordes per por a implicar-nos o mudes per no confrontar en espais propers. I és que costa molt generar debat sobre temes que afecten directament a companys i companyes. Massa cops les agressions o comportament sexistes es releguen a l’àmbit privat ( “això és una qüestió de parella”, “això és un conflicte que teniu vosaltres dos”, etc.) o es queda en la relativització (“només ha estat un comentari”, “això passa a moltes parelles”, “es un malentès”, etc.) Com podem fer front a aquestes situacions si no les tractem com un cas col·lectiu i polític? Com treballar-ho si no es dóna la importància necessària? I és que pel fet de considerar-nos anarquistes, no vol dir que estiguem lluny d’identificar i viure situacions d’abús o estar exemptes de generar-ne o perpetuar-ne.
Lluny de tenir un resposta única davant d’aquestes preguntes, creiem bàsic i important el debat per poder generar respostes clares i fermes. Per deixar clar que aquestes actituds no tenen espai en un entorn que es defineix, entre altres premisses, per la relació entre iguals, el suport mutu i la lluita contra qualsevol expressió de domini. Així, doncs, la identificació és la primera passa, la més important per poder frenar les agressions en els nostres espais. El patriarcat ens afecta per igual i reproduïm molts rols, actituds i comportaments. Cal posar esforços per a deconstruir tot allò que tenim del sistema interioritzat. Sols així, sentint i actuant amb la força trangresora i transformadora, podrem fer més real i possible el món nou que portem a dins.
* Terme que prové de l’autor Luis Bonino i que designa un ampli ventall de maniobres interpersonals, comportaments “invisibles” de violència i dominació, que la majoria d’homes realitzen quotidianament en l’àmbit de les relacions afectives i sexo-afectives.