Si llegiu El Pèsol Negre de tant en tant sabreu que l’editorial ja fa alguns anys que és d’autor. El nostre col·lectiu no s’expressa a través de res. Segurament a través de la tria d’articles, sovint una mica dadaista. Per això m’agrada tant aquesta publicació.
Els revolucionaris —els de veritat— tenen necessàriament aspectes comuns: la generositat n’és un; el compromís un altre. Són ingredients indispensables i, si em paro a pensar en les persones militants que més admiro —que jo hagi conegut—, els tenen. El compromís i la generositat comporten que siguin treballadores i que el bé comú i la revolució siguin per ells una prioritat. Això no determina la família socialista de la que formis part, però sí que comporta militància. Jo no considero revolucionàries, naturalment, a les persones que només participen en l’estreta via parlamentària, cosa que redueix molt el camp al que avui dia els mitjans impúdicament anomenen revolucionari: sobretot el redueix al comunista —i pocs d’aquesta espècie no estan per la conquesta de les institucions per la via del sufragi—. Aquest text el faig per recordar i homenatjar qui ha estat un bon company i un gran amic, però si us hi fixeu he allargat tot aquest rollo del parlamentarisme per no haver de fer front a la qüestió. I és que costa. Costa massa. El Txema efectivament era generós i compromès. Vam fer-nos amics discutint. I vam construir l’amistat primer treballant en la militància llibertària. Després vam seguir militant, menjant, bevent, rient i fent el burru; i seguint militant, és clar.
Al número 59 d’aquesta publicació van sortir alguns articles crítics amb la via institucional, votar i tot plegat. El Txema va fer-ne un que a estones negava l’esmentada via i a estones apostava per votar la CUP. Així de clara; la contradicció. Vam ser criticats. A mi em va agradar que aparegués el text i fins i tot que fos un text embolicat, contradictori i sense una tesi clara. Com la realitat mateixa del moment i com l’estimat Txema era.
El Txema tenia molta empatia i una incontinència solidària exemplar. M’encantava parlar amb ell, tot dinant o sopant, millor —vaig a buscar vi! Portes tu el pa?—. Amb poca gent parles i et convenç una mica i tu la convences una altra mica i unes miques queden confuses i altres bocins resten com estaven de bon principi; però amb la sensació que afrontes junts i amb honestedat la problemàtica en qüestió. El Txema era molt i molt despistat. I molt intel·ligent i viscut; una mena de savi despistat. Coneixia gent arreu on anava, o millor dit: allà on anava molta gent el coneixia (tot i que ell d’entrada no se’n recordés): a la Guainia, a Saint Imier o a Barcelona… Era una persona amb un gran cor i aquesta és la veritat. També era un fart de riure i una màquina de produir anècdotes espaterrants. Una persona senzilla i humil; sinó ni haguéssim estat amics ni n’escriuria una paraula. Amb cinc minuts feia un amic. Amb el Txema vam compartir amics, militància, entrevistes pel Pèsol Negre i el Catalunya, menjars, borratxeres, indignació i farts de riure. Què maco que era el Txema Bofill, hòstia.
Pep i tu
Berga, 13 de desembre de 2015