El 27 de setembre hi haurà eleccions plebiscitàries i el món sencer ens estarà mirant: això diuen alguns altaveus, sense gaire sentit del ridícul. Qualsevol persona amb mínima perspectiva sap que al món l’importa un rave Catalunya i que la secessió catalana desperta més aviat poques simpaties. Més encara, és clar, als estats europeus veïns, que prou maldecaps tenen amb els seus respectius moviments secessionistes, amb la crisi, i amb la qüestió del deute que més enllà de Grècia plana sobre el continent, i sobretot a l’estat espanyol. Però fins i tot els que lideren el processisme no és gens clar que apostin realment per la secessió.
És agosarat escriure què pot passar el 27S i posteriorment, però sí que és clar que un canvi significatiu no el viurem: aquesta història no va d’això. En el més rupturista dels casos, tractaria de construir un nou estat nació liberal a la UE. Un projecte decimonònic, però és cert que els estats nació tenen encara una mala salut de ferro. Estats que no tenen força i són insignificants, per segons què (vegi’s Grècia), i que tenen un gran poder per altres qüestions (fonamentalment la repressió, com sabem bé les llibertàries, i la defensa d’interessos oligàrquics). Res que ens interessi.
L’independentisme certament ha pres volada els darrers anys, esperonat per la crisi del règim a l’estat i la crisi internacional del capitalisme, però ja fa temps que aquest processisme no és liderat per qui realment va sacsejar els polítics en el seu moment sinó pel partit de Mas, que vivia plàcidament en l’autonomisme i el règim del 78 fins fa quatre dies. Ja recordareu Mas a la Moncloa rebaixant el darrer estatut amb Zapatero, i ja al poder, apostant simplement per un pacte fiscal. Però la parròquia s’ha esvalotat i diversos episodis han empès Mas a abanderar l’independentisme, o simplement representar-ho. Des que Mas decideix prendre el timó (aquesta li agradaria), només des del carrer Còrsega han sortit les iniciatives de l’independentisme: els tempos, les tàctiques i estratègies, els pactes… prenent de nou l’hegemonia que començava a perdre en el sí del catalanisme. Amb l’aquiescència d’Esquerra i entitats com Òmnium o l’ANC. Mentre el partit fa aigües i l’escàndol Pujol (un més) desmunta un dels puntals del partit (el líder carismàtic), l’hàbil Mas s’inventa Junts pel Sí (amb seu al mateix carrer Còrsega, per cert) buscant la supervivència i la refundació del partit dels liberals catalans.
«El scattergories es mío y me lo llevo» va ser el gran pols de Mas davant Junqueras, Muriel Casals i la resta. Alta política, amics. Així neix JxS, l’episodi del 27S i el que vindrà després, que serien mesos de no-se-sap-què: carta blanca per Mas i per la pàtria. No acceptar aquestes condicions suposava la fi del tal procés i tots s’hi van avenir.
Aquesta crisi de fi de règim pot recordar l’estatut de 1919; se’n recorda algú, avui? O episodis, aquests més coneguts, com els de la proclamació de la república catalana (en el sí de la república federal espanyola) de Macià i Companys, els anys 1931 i 1934, en moments de crisi del règim.
L’aposta de Mas sembla que passi per allargar el processisme, i per frustrar el projecte independentista des de dins: cada cop més excloent i, per tant, més minoritari (i amb tics que posen els pèls de punta) tot indica que portaria a una victòria manifestament insuficient de la llista de Mas (que no l’encapçali per despistar és ridícul) i per tant a abortar o allargar el processisme ad infinitum, o a facilitar un pacte intermig amb el govern de Madrid.
L’escenari del 27S aniria per aquí, amb unes alternatives que no aixecarien gaires esperançes (ni Cs ni Catalunya sí que es pot, que patiran el descrèdit del bluf de Podemos i la patacada de Syriza davant la troika) i una CUP ascendent que podria donar-li suport per a una majoria més folgada.
En tot cas, si mai des de les institucions es volgués construir un estat català s’hauria de desobeïr la llei (espanyola) i embolicar-se en una crisi institucional de final incert: es podria suspendre o intervenir l’autonomia (no és excepcional: ja el 1934 va passar) o que no passés res, o fins i tot (cedim, hipotèticament) que s’assolís l’estat català. I, amb tot, hi hauria desobediència? I com es plantaria cara a la resposta de l’estat espanyol? És clar que l’independentisme no té força per fer-ho.
Suposem ara que es construís un estat català, des de dalt, des de les institucions, plàcidament… això no suposaria cap canvi profund, sistèmic, i restaria en un canvi de banderes i la fi de les interferències de les institucions espanyoles sobre les catalanes.
Per tant, aquestes eleccions per a les anarquistes seran tant irrellevants com qualsevol altra. I com deia en Pep i Tu al número anterior, les eleccions i vies institucionals no són útils per a res i, al contrari, són mecanismes que asseguren la reproducció i la continuïtat del sistema. Per això nosaltres seguirem la nostra via, apostant per l’autogestió i l’anarquia.
M.
Berga, agost de 2015