logo cgt
Berguedà

El model econòmic impulsat per Manresa 2022

En anteriors números del Pèsol Negre ja hem esmentat els interessos i les possibles conseqüències que pot tenir Manresa 2022.

En aquesta ocasió volem realitzar una crítica des d’una perspectiva econòmica. És a dir: analitzar què suposa apostar pel turisme com a model de desenvolupament. Per mirar el futur, ens va bé mirar endarrere.

Les tràgiques conseqüències d’apostar per l’especulació urbanística de la construcció sense fre ja les hem vist i foren més evidents amb l’eclosió de la crisi econòmica del 2008. A Manresa sorgiren en un tres i no res desenes d’edificis nous que rosegaren l’ara tan esventada Anella Verda de la ciutat. Molts d’ells quedaren buits o a mig fer. S’estengueren polígons industrials i s’implantaren les grans superfícies d’oci i comercials que han anat minvant el petit comerç del centre. I és que el POUM del 1981 (revisat i actualitzat el 1997) permetia impunement seguir eixamplant i construint una ciutat que preveien havia d’arribar als 100.000 habitants. Els responsables polítics municipals d’aquest nefast plantejament esquitxen tant a Convergència com als successius governs Tripartits. Els responsables econòmics: els Bancs, les Caixes, les promotores, constructores i immobiliàries que aprofitant l’avinentesa també sucaren amb les obres públiques.

Amb l’accentuació de la crisi tot esclatà: centenars de persones veieren com al perdre la feina se’ls esfondrà també el somni de tenir un habitatge propi mitjançant l’estafa hipotecària. Impulsar la construcció com a model de desenvolupament implica veure l’habitatge com un negoci.

Mentrestant, el centre històric de la ciutat s’anava deixant espatllar i queia en l’abandonament. Aquelles que diuen que el Barri Antic no es vol gentrificar, obliden a consciència que la primera fase de tot procés gentrificador és deixar que els barris es deteriorin per forçar una baixada dels preus dels immobles i permetre l’entrada dels mitjans i grans inversors. Atès que moltes immigrants han d’anar a viure als barris degradats degut a la seva situació precària, la premsa o la policia poden fomentar el racisme. L’immigrant és un boc expiatori: si el veí autòcton identifica la degradació del barri amb l’arribada de persones d’altres cultures, els autors verídics de la degradació—els bancs, propietaris i polítics—queden impunes. Avui ens trobem que Manresa és una de les ciutats de Catalunya amb més pisos buits per habitant, concretament 8.000 habitatges, que representen el 21%.

Resulta si més no ressenyable que les úniques que havien alertat d’avantmà i assenyalat l’absurditat d’aquest model especulatiu foren els col·lectius anticapitalistes de la ciutat, cosa que ningú sembla recordar.

Ara volem fer sonar de nou les alarmes. Si anteriorment el model de desenvolupament havia passat pel boom de la construcció, actualment la tendència de motor econòmic impulsada per les institucions sembla ser el turisme de façana. Altre cop s’utilitza la fórmula de buscar solucions ràpides a problemes estructurals.

A ciutats com a Barcelona ja estem veient les repercussions que té apostar per aquest model. La sobresaturació turística està fent que cada cop menys veïnes puguin permetre’s viure als barris cèntrics de la Ciutat Comtal, desplaçant-se als barris perifèrics. Els propietaris de pisos fan moobing per fer fora als antics llogaters. A l’augment del preu dels lloguers s’hi suma l’augment del preu dels productes. A poc a poc i de mica en mica, es va canviant la fisonomia dels barris que s’omplen de botigues, bars hipsters, hotels i restaurants destinats a turistes. Aquest fet trenca també la possibilitat de crear qualsevol teixit associatiu. Un augment del turisme també suposa un augment d’efectius policials i del control social.

A més a més, apostar pel turisme és apostar pel sector serveis. I més concretament, per l’hostaleria. Aquest sector és un dels més precaritzats i on la vulneració dels drets dels treballadors es fa més palès. Posant com a referència altre cop la capital catalana, allí el 97% dels contractes són en precari, més del 40% duren menys de set dies i el 50% són a jornada reduïda. A sobre, l’hostaleria és un dels sectors amb més hores extra en negre. Aquest és el model al qual ens volen sotmetre.

Òbviament a ciutats com Manresa l’impacte que pot tenir l’onada turística serà menor a la de Barcelona. Si tenim en compte les previsions de l’Ajuntament, al llarg del 2022 haurien de venir 100.000 visitants: és a dir, de març a octubre, 500 visitants al dia. Cal tenir en compte però que els turistes no es repartirien equilibradament per tota la ciutat, sinó que bàsicament es passejarien (i alguns allotjarien) al Barri Antic i les Escodines.

A partir d’aquí plantegem dues hipòtesis: si Manresa 2022 triomfa, es posarà en marxa la segona fase de la gentrificació, pensada a curt termini. Consisteix a dur a terme petites millores que en un principi poden suposar una alenada d’aire fresc per les veïnes fartes de l’abandonament, aprofitant les ajudes de diversos estaments institucionals i patrocinis d’empreses. Però Manresa 2022 és vist com un pla estratègic de primera magnitud: és a dir, està pensat per formular canvis a mitjà i llarg termini, a anys vista. I és llavors quan es veurà la veritable cara de la gentrificació amb la tercera fase: la que acaba amb l’expulsió de les habitants més empobrides dels barris cèntrics. Perquè això passi però, s’ha de mantenir un flux constant de turisme que és on es destinen actualment tots els esforços.

La segona hipòtesi possible és el fracàs rotund de Manresa 2022. Que malgrat els esforços de l’Ajuntament, les picades de porta al Vaticà i a la Conselleria de Cultura de Santi Vila, poca gent participi del tan esbombat esdeveniment i de la fal·lera ignasiana. En aquest cas es posaria en evidència l’absurda derivació de fons públics a equipaments innecessaris i estaments eclesiàstics en un nou nyap.

Cap de les dues hipòtesis ens sembla que aportin resultats desitjables.

En definitiva, Manresa 2022 segueix a la perfecció el plantejament neoliberal globalitzat del desenvolupament pel desenvolupament, basat en els treballs precaris i la gentrificació, tot negant els arguments tan necessaris que defensen un decreixement i un retorn a les autonomies econòmiques dels barris i municipis.

Al cap i a la fi, el què volen algunes és fer diners a costa de les altres. Estem segures que als liberals manresans, per ateus que siguin, els hi és igual vendre la imatge de Sant Ignasi per tal de fer negoci. Vendrien la mateixa imatge de Durruti si fos rendible i hagués estat per les nostres terres.

A Saco Man
Manresa, maig de 2017