Aquest any ve farcit de processos electorals, amb els seus lemes, pancartes, passejades per mercats, fotografies amb canalla, mítings i (encara més) hores i hores monopolitzant els mitjans. Al marge d’aquest espectacle, nosaltres seguim dansant al so de la nostra música, antiautoritària i per la justícia social.
Contra el fetitxisme d’urnes i paperetes, apostem per la lluita diària, tenaç i persistent: apuntem a l’anarquia, a l’autogestió de les nostres vides. Conscients que a la llibertat no s’hi arriba per l’autoritat, ni a l’autogestió s’hi arriba per la delegació, contra la placidesa infantil del vot cada quatre anys, inòcu, fem de cada gest una lluita quotidiana: a casa, a la feina, en les relacions socials, arreu.
Ens mou l’acció directa, la lluita col·lectiva i cooperativa, l’empoderament, en un aprenentatge quotidià de la rebel·lia. Ni la pobresa, ni la precarietat, ni la crisi desperten per se la força del canvi, per més que aquests escenaris semblin propicis per a la revolta: tot plegat podria quedar en foc d’encenalls del populisme. Per contra, volem esmolar les eines que tenim per a les nostres lluites a curt i llarg termini, amb una mobilització contínua, amb l’assumpció plena de les praxis antiautoritàries. Sols així es poden anar construïnt espais d’autogestió, espais per a la llibertat, avançant cap a la societat que volem.