Mare d’una escola d’alta complexitat de Manresa
Manresa, maig 2021
Ahir, mentre llegia un fil de Twitter que feia referència a una propaganda electoral (a la Comunitat de Madrid) d’un partit d’ultradreta espanyol i la seva clara incitació a l’odi, em vaig topar amb la notícia que un home de 40 anys va atacar i va colpejar a un nen de 12 anys a el crit de «puto MENA» a la ciutat de Guadalajara (la matinada del dissabte 17 d´abril).
El fil de Twitter estava fet per un noi que explicava la seva experiència treballant amb menors migrants no acompanyats (als quals anomena com «MENAS» al fil), i de com va arribar a treballar-hi amb por i ple de prejudicis, i com li va canviar la visió després de conèixer personalment a centenars de nens en aquesta situació.
La gran majoria de comentaris, eren de total rebuig a la campanya racista del partit d’ultradreta i a l’agressió que va patir el nen, la qual relacionaven directament com a fruit de la campanya electoral d’aquest partit (el qual es demana il·legalitzar en molts comentaris).
Per què parlo d’això? Què té a veure això amb la segregació escolar? Necessitava un punt de partida per desenvolupar algunes idees, i parlar sobre fets concrets fa que les coses siguin una mica més tangibles.
A continuació intentaré desenvolupar algunes idees sobre el què comporta la segregació escolar partint del fet que vivim en una societat segregada. No sóc cap experta en l’assumpte, així que parlaré des de la meva experiència personal amb diverses escoles públiques (a Barcelona i a Manresa), en primer lloc com a família (tenim experiència amb escoles on l’alumnat és majoritàriament blanc-europeu-de classe mitjana i en escoles on la majoria de l’alumnat és fill/a de persones migrades), en segon lloc com a treballadora (principalment en escoles de la perifèria de Barcelona i en una escola de Manresa amb una taxa molt baixa de famílies migrades) i, en tercer lloc, com a persona migrada (1). Faré servir en alguns dels títols expressions que em semblen problemàtiques per la seva càrrega racista com una manera de visibilitzar ja que crec que no s’haurien d’utilitzar en cap cas per referir-nos a les situacions que ens afecten.
«ESCOLES GUETO»
Fa algunes setmanes vam ser testimonis de les reaccions que va generar una iniciativa duta a terme per famílies manresanes «de classe mitjana» (com elles mateixes s’autodefineixen), en què es feia una crida a ajuntar-se amb altres famílies blanques de classe mitjana per anar en grup a les jornades de portes obertes de les escoles denominades de «màxima complexitat». Aquesta iniciativa va generar aplaudiments des dels mitjans de comunicació de la ciutat (i no només, ja que hi va haver ressò en altres mitjans d’arreu de Catalunya).
En gairebé tots els articles de premsa es parlava d’«escoles gueto» per referir-se a les escoles que des de l’administració es denominen com «escoles de màxima complexitat» i que en la realitat són escoles on moltes de les famílies (2) de l’alumnat som migrants, gitanes i/o pobres.
És important entendre d’on vénen les paraules que s’utilitzen per anomenar les coses o fets ja que el significant afecta directament sobre el significat de les mateixes. La forma en què anomenem les coses crea una realitat o una altra, ja que les paraules, a la fi i al el cap, en molts casos són imatges mentals del que volem descriure amb elles. Aquí un breu repàs sobre l’etimologia de la paraula gueto:
«En 1516, les autoritats de Venècia [Itàlia] van relegar als jueus a viure a la part més degradada de la ciutat, que es coneixia com Borghetto, que en italià significa petit barri. D’aquí prové el terme gueto o guetto. […] Avui, el vocable gueto s’usa per referir-se a qualsevol tipus de segregació» (extracte de la revista Muy Interesante). «Entre els jueus hi havia un nombre de metges i prestadors que s’hi comptaven entre els majors contribuents de la ciutat, així que en comptes d’expulsar-los, com havia passat en altres ciutats i països, les autoritats civils de Venècia van decidir segregar-los de manera compulsoria dins la ciutat». (Cita d’un article sobre l’etimologia de la paraula gueto de fòrum de l’Institut Cervantes).
La denominació «escola gueto» en si, ja denota el racisme mediàtic i social de les persones i institucions que la utilitzen.
ESCOLES AMB UN BAIX NIVELL ACADÈMIC
Un dels mites que pesen sobre les denominades «escoles de màxima complexitat» és el baix nivell acadèmic. Cosa que utilitzen bastant les famílies blanques-europees-de classe mitjana a l’hora de negar que la seva decisió de no portar els seus fills (o de canviar-los d’escola) sigui per motius racistes i/o classistes.
Sé que utilitzar la paraula racista sona forta per a moltes persones blanques-europees-de classe mitjana que encara associen el racisme principalment amb la xenofòbia i/o amb ser una «mala persona»: utilitzant una lògica bastant simplista de «ser racista és ser mala persona i jo com que sóc una bona persona, no puc ser racista ni tenir actituds racistes». Això l’únic que fa és, d’una banda, invisibilitzar el racisme com un sistema de dominació que és part de el sistema social i econòmic de les societats europees (qui son els que tenen els privilegis?, quines persones fan segons quins tipus de feines i en quines condicions?, qui son els que constitueixen les classes mitjanes i altes en els països europeus? quines persones conformen les classes baixes?, etc) i, d’altra banda, alliberar-nos de l’autocrítica que ens ajudaria a canviar aquestes actituds (el que posaria en joc els privilegis de les mateixes persones que no volen, o els hi costa, reconèixer la seva part en l’entramat racista). Així, seguim al mateix lloc.
Tornant a l´iniciativa de les famílies d’anar en grup a les jornades de portes obertes, hi ha unes quantes coses en les formes que em semblen problemàtiques (aquí només parlaré d´algunes).
Una d’aquestes és l’aire de superioritat moral que queda en entredit per exemple quan un dels pares impulsors de la iniciativa diu: «Com més s’aprèn és ensenyant, i tenir companys als quals ajudar és riquíssim, dóna als nens unes competències brutals» (entrevista en Nius Diario). Perquè clar, les persones migrades necessitem urgentment que vinguin infants de 3 anys a ensenyar als nostres fills a actuar com a éssers civilitzats (No seria més lògic pensar que el teu fill ve a relacionar-se i a aprendre de les mestres i de la comunitat?).
Una altra de les qüestions que trobo important ressaltar és que en cap moment s’està posant sobre la taula el projecte educatiu de centre escolar i això que, en la meva opinió, hauria de ser el punt de partida per a escollir l’escola on matricular als nostres fills, a més, i fins i tot per sobre, de la proximitat de centre (si és per proximitat, en el cas particular de Manresa, tenim diverses opcions que poden variar en 5 a 10 minuts caminant des de les nostres cases).
No crec que totes les persones blanques-europees-de classe mitjana tinguin les mateixes preferències pel que fa a projecte educatiu (de la mateixa manera que, lògicament, no les tenim les persones migrades).
El que sí que és una realitat, tot i que cada vegada hi hagi més excepcions (i sempre n’hi ha hagut), és que en algunes de les anomenades «escoles de màxima complexitat» pot existir certa deixadesa (ja sigui per prejudicis racistes, per cansament, per falta de recursos, etcètera) a l’hora de relacionar-se amb les criatures de famílies migrades i gitanes, i fins i tot amb les famílies.
Hem estat testimonis de com moltes vegades es dóna un tracte a les criatures que deixa molt a desitjar (crits, actituds de deixadesa a l’hora d’ensenyar o d’oferir cures, etc.) i com es prejutja, es menysprea i s’infantilitza a les famílies que no són blanques-europees- de classe mitjana.
Moltes vegades falta respecte, amor i empatia, una cosa que em sembla bàsic a l’hora d’ensenyar i de treballar amb infants.
Més enllà de les particularitats de cada centre, hi han uns objectius bàsics i comuns dictats pel Departament d’Educació que vetllen pel manteniment d’unes bases en relació al nivell educatiu: «L’Administració de la Generalitat té la responsabilitat de garantir el respecte als drets i els principis educatius i l’acompliment dels objectius proposats. La Llei fixa les pautes bàsiques que han de complir tots els agents del sistema educatiu i determina els sistemes d’avaluació i d’inspecció, que, més enllà de l’anàlisi de l’acompliment de la norma, han d’informar dels resultats i dels processos i han de verificar l’adequació als objectius »(Llei d’Educació de Catalunya – LEC / BOE núm. 189, de 06/08/2009).
«ELS MEUS FILLS DEIXARAN DE PARLAR EL CATALÀ»
Sobre aquest tema tinc un parell de coses a dir que poden agradar més o menys.
Primer, el que dic a les persones blanques-catalanes- de classe mitjana que utilitzen aquesta excusa per no portar els seus fills a escoles on hi ha un nivell alt de famílies migrades és que: L’escola pública catalana és (a excepció de les classes d’altres idiomes, com per exemple el castellà o l’anglès) catalano parlant, és a dir que la llengua vehicular és el català.
Si la llengua materna dels vostres fills és el català, l’única manera d’evitar que aquests infants parlessin la seva llengua materna seria com es va fer a Espanya amb el romanó o Rhomanes, la llengua del poble gitano: prohibir parlar en la seva llengua i castigar-los per fer-ho amb penes de presó, fuetades o fins i tot la mort (val a dir que, a dia d’avui, el caló, la variant Ibèrica del Rhomanes, no es troba protegida per Espanya a la Carta Europea de les Llengües Minoritàries o Regionals perquè no l’anomenen les comunitats autònomes per a la seva protecció).
Entenc que la història recent del franquisme afecta, però crec que avui en dia, estem davant d’una situació diferent respecte a aquest tema.
D’altra banda, no negaré que en moltes escoles de «màxima complexitat» el castellà sigui utilitzat moltes vegades com a llengua vehicular en els patis entre la canalla. Si el que realment ens preocupa és que es perdi la llengua catalana, hi ha dues qüestions que em ronden el cap: No es parlaria més català entre els infants si no existís la segregació escolar? No es parlaria més el català, entre les persones que no ens hem criat aquí, si ens sentíssim més acollides? No es parlaria més el català entre les persones migrades si aquesta llengua no s’utilitzés per algunes persones i institucions com a element discriminatori (3)? Sota el meu punt de vista, sí. Encara que també entenc que per a una persona nouvinguda (adulta), en una situació precària, sigui de vegades més «útil» aprendre primer el castellà i després el català (si no té la certesa que es pugui quedar a viure a Catalunya i depengui d’on pugui trobar feina), o a l’inrevés, també entenc que persones migrants, que ja van estar en altres llocs de la península i ja parlen castellà, els costi més trobar el temps i els recursos per aprendre català (el que es complica encara més quan la teva llengua materna no té res a veure amb la llengua autòctona i a més s’escriu amb un alfabet diferent).
Cada persona és un món, i les circumstàncies són diferents, i això hauria de ser tingut en compte. Segurament, moltes persones es mostraran obertes a aprendre si les circumstàncies són favorables, tenint en compte que conèixer la llengua del lloc on vius és una cosa positiva per a tu i fonamental per comprendre el que passa al teu voltant.
ENDERROCANT MITES
La millor manera d’enderrocar mites i estereotips és relacionant-se i coneixent a «l’altre». Les persones de classe baixa, encara que hi han excepcions, a la fi, ens acabem ajuntant. En canvi, la classe mitjana sol ajuntar-se amb la classe mitjana, que, tret de comptades excepcions, sol ser bastant homogènia (blanca i europea).
Aquí rau la importància de les escoles públiques: en una societat segregada, que s’afirma en el racisme estructural, les escoles públiques són un dels pocs espais on els nostres fills tenen l’oportunitat de conèixer-se, de trencar amb els estereotips, de crear llaços d’amistat amb els fills de les persones de diferents cultures, amb diferents maneres de pensar, d’orígens variats o de diversa procedència social, amb les que no ens trobaríem tan fàcilment en altres llocs. És el lloc idoni per aprendre unes de les altres. Però per això cal tenir voluntat: voluntat de mirar a les altres persones com a individus, de netejar les nostres mirades de prejudicis i així poder veure i entendre que no totes les persones són, ni pensen igual per venir d’un mateix país, parlar una mateixa llengua o per tenir una religió en comú.
QUÈ PODEM FER COM A DOCENTS / TREBALLADORES DE L’ESCOLA PÚBLICA?
La segregació escolar, a més de contribuir a la marginalització de certs grups de persones, de ser un problema per a la societat i per a la infància, pot arribar a ser un problema per a les persones que treballen a les «escoles de màxima complexitat» a nivell pràctic. No negaré que pugui ser problemàtic, sobretot per les mestres d’infantil, el tenir una classe on només dos o tres alumnes parlin el català amb fluïdesa o que no hi hagi una llengua comuna en la qual poder comunicar-se amb algunes famílies. I més problemàtic pot ser encara per a la sana convivència i desenvolupament dels infants l’estar en una escola on moltes famílies estiguin a la vora de la precarietat i l’exclusió social.
A més de proposar mesures reals contra la segregació a les autoritats (ja veiem que les mesures adoptades fins ara no funcionen), crec que hi ha d’haver una voluntat de l’equip educatiu per buscar solucions a nivell de centres en particular.
També crec fermament que, al ser un problema basat en el racisme, hi ha una necessitat que les docents i treballadores (de les escoles, dels serveis socials, les tècniques de l’ajuntament, autoritats, etc.) prenguin consciència (4) del racisme estructural i es formin en antiracisme (incloent-hi a l’antigitanisme). Ja que, al ser un problema extern a les persones blanques-europees és molt difícil lluitar contra alguna cosa, i prevenir-la si no entenem el seu funcionament, el que implica en el quotidià de les persones que el pateixen i les implicacions que té això a nivell estructural en la societat.
I aquí torno al principi. Qualsevol persona (tret que sigui un xenòfob, un neonazi o simpatitzi amb ells) li sembla terrible i absolutament reprovable que un tipus de 40 anys propiciï una pallissa a un nen de 12 anys (encara que no a tots els horroritzi que tan sols hi hagi el concepte de MENA i tot el que això comporta per estigmatitzar i negar drets a NENS només pel fet d’haver nascut fora d’Europa i haver migrat sols). Però això només és la punta de l’iceberg, una part visible per a totes. Però què hi ha sota? Què és el que sosté aquest tros de gel? On ens situem nosaltres en aquest entramat? Què estem fent per desmuntar-lo?
Per a mi és important assenyalar que perquè això es desmunti, a més d’una implicació laboral o de sindicat, hi ha d’haver una implicació personal en primer lloc. El racisme i la xenofòbia no són problemes, ni un tema de les persones que ho patim. De la mateixa manera que el feminisme o la coeducació, no són «coses» exclusivas de dones i dissidents sexuals i de gènere (faig el paral·lelisme perquè em dóna la sensació que això sí que es comença a tenir més clar).
Acabar amb el racisme i la segregació social és un problema de totes, ja que és part d’un sistema del què totes formem part. Reconèixer les teves pròpies actituds racistes, disculpar-te si cal i, sobretot, canviar i reformular aquestes actituds és un primer pas.
Reconèixer en quin lloc de l’entramat estem, és una cosa que només es pot fer mirant i escoltant atentament per reconèixer a «l’altre» i aprendre d’ell.
No callar davant discursos, opinions, comentaris, actituds racistes de les teves amistats, familiars, companyes de treball, etc, és fonamental perquè, tant de bo algun dia, puguem ser totes valorades com a persones de la mateixa manera. Callar, et fa còmplice. I sí, és difícil confrontar, però molt més difícil és la vida de les persones que estan a baix de tot i són trepitjades i desvalorades cada dia.
I sí, tot això té a veure amb la segregació escolar, necessitem veure el tot per entendre les parts, i treballar per desmuntar-les entre totes.
El meu fill és afortunat d’assistir (i molt feliç) a una d’aquestes escoles de «màxima complexitat» a les que alguns tanta por els fan. I cada vegada que penso en aquestes persones «de classe mitjana» que no volen ajuntar els seus fills amb els nostres penso «ells s’ho perden!». Encara que al mateix temps sóc conscient que una escola pública inclusiva en tots els àmbits pot ser un bon punt de partida per a desmuntar una societat segregada i injusta. Una societat que si no canviem seguirà donant molts pals a totes aquelles criatures que no compleixen amb el cànon dominant.
(1) Actualment el meu fill petit està escolaritzat en una «escola de màxima complexitat» a Manresa, que vam triar per tres raons: pel seu projecte educatiu i social, per la seva qualitat a nivell humà i, perquè pensem que nosaltres i el nostre petit, sent fill d’una família migrada de classe baixa, se sentiria més a gust entre nens i nenes amb els que podria tenir més coses en comú a nivell de realitats materials i socials (crec que si la segregació escolar no fos tan bèstia, el nostre principal motiu per escollir hagués estat en base al projecte educatiu de l’escola).
(2) Parlo de famílies migrades ja que la moltes de les criatures que es llegeixen com «migrants» per les persones blanques-europees han nascut o s’han criat aquí.
(3) No estic contraposant aquí el català amb el castellà, em refereixo al valor que es dóna aquí al català per sobre qualsevol altra llengua associat a un estatus superior (o més aviat a les persones catalano-parlants). La meva llengua materna és el castellà per una imposició colonialista, així que espero que aquesta afirmació no es malentengui: estic d’acord en la preservació de la llengua catalana, i en què el català sigui la llengua vehicular a l’escola ja que crec que és una riquesa per als nostres fills i una bona manera de preservar la llengua.
(4) Això apel·la a la voluntat de les persones que realment volen trencar amb el sistema de segregació i amb la supremacia blanca per construir una societat basada en la igualtat d’oportunitats i el respecte a la diversitat.