El passat 3 de gener saltava la notícia: l’ONG que gestiona el Programa de Protecció Internacional a Manresa, Dianova, mantenia en un mateix centre a refugiats i toxicòmans a Guadalajara. De mica en mica, la Cadena Ser anà difonent les queixes de treballadores del centre que advertien des de feia mesos de les dificultats produïdes per haver de compartir espai entre persones amb necessitats diferents, de la utilització de refugiats per arreglar les instal·lacions del centre o de les males condicions laborals i pocs recursos que es donaven.
Dianova respongué ràpidament en un comunicat on manifestava que fa 35 anys que ajuda a persones que ho necessiten i el Ministeri defensà l’entitat tot al·legant que l’afer de Guadalajara és un cas aïllat.
Però no és ben bé així: diverses ONG’s de Manresa implantades i coneixedores del territori, s’havien ofert al seu moment per acollir a refugiats a la ciutat. Els diners oferts pel concurs púbic realitzat pel Ministeri de Treball i Seguretat Social però, resultava molt ajustat, repercutint tant en les condicions laborals de les treballadores com amb les persones acollides. Finalment Dianova, a qui no semblen importar aquestes condicions, guanyà el concurs, malgrat ser una ONG que no havia actuat mai a Manresa ni a Catalunya, d’obscura procedència i que acumula diverses denúncies.
I és que segons informava el Periódico Diagonal, Dianova fou definida com a secta per una comissió d’investigació parlamentària a l’Estat francès. L’ONG seria la nova marca sorgida de l’associació El Patriarca, un grup fundat pel polèmic jactanciós Lucien Engelmajer, que fou posat en cerca i captura internacional per violació de menors, oferir treball clandestí i sentenciat per fuga de capitals. De fet, resulta significatiu que tot i estar estesa per nou països encara avui no té centres a França.
Dianova també fou blanc de les crítiques l’any 2009, quan un reportatge de la revista Interviu alertava de la privatització dels centres de menors i dels beneficis que obtenien ONG’s i fundacions privades entre les quals i constava l’ONG. I és que segons diu l’article, la llei 5/2000 sobre la gestió de la protecció dels menors obrí la possibilitat a que aquestes organitzacions es llancessin a la caça de les adjudicacions dels centres de protecció de menors. A la revista, José Luis Calvo, afirmava que en aquestes organitzacions “tenen òrgans de govern desproporcionats, amb nombrosos càrrecs directius, sous, cotxes oficials i menjars que reben de l’Administració per gestionar els centres de menors”. Per fer-nos una idea dels diners que gestionen aquests centres, el pedagog Enrique Martínez Reguera, deia llavors que la cura d’aquests nens suposava 3.800 euros per noi i mes de mitjana.
També Naiz alertava el 2013 que “la gestió tan nefasta duta a terme per l’ONG suposà el tancament de centres i la recessió del contracte de servei, amb el conseqüent trastorn per a usuaris i treballadors”.
Dianova tindria a més a més un funcionament molt jeràrquic que impossibilitaria a les treballadores prendre moltes de les decisions. L’hermetisme que la rodeja tampoc ajuda a aclarir els dubtes. Diverses ONG’s de Manresa havien ofert la col·laboració amb Dianova per acollir a les refugiades i havien tingut per resposta evasives. També diversos professionals s’havien interessat per realitzar voluntariat i la contesta era que no hi havia la possibilitat de fer-ne. Arran de les denúncies a diversos mitjans de comunicació i de la pressió social, sembla que l’ONG s’ha vist forçada a començar a treballar amb entitats i institucions. En breu podrien començar les mentories fetes per voluntaris.
Toni Tort, el Director Territorial de Catalunya, justificà en un article a Press Reader aquesta impenetrabilitat dient que “això no és un circ” i manifestant que havien firmat un protocol amb el Ministeri que impedeix que es pugui fotografiar o entrevistar a les refugiades a dins dels centres.
Per intentar silenciar tantes crítiques el Ministeri de Seguretat Social i Treball realitzà unes declaracions dient que fins a l’actualitat no han rebut cap queixa de l’entitat a Manresa, afirmant que hi realitzen inspeccions. També explicaren que posaren calefacció per acollir als refugiats i que han separat amb una porta les ales de l’edifici ocupada per preses en situació de tercer grau dels Lledoners.
Segons ha pogut saber a aquesta publicació, sembla ser que l’estat de les instal·lacions del centre està bé. La crítica podria venir pels pocs esforços realitzats per fer l’espai més acollidor, tractant-se d’un antic geriàtric i havent-hi a l’actualitat vàries famílies amb els seus nens i nenes.
Dianova gestiona des del novembre passat, i durant un any, l’acollida d’en un principi, 40 refugiats a la ciutat. No sabem quants diners haurà rebut per oferir el servei. Segons la Memòria del 2015 penjada a la web, Dianova Espanya hauria obtingut 290.849 euros de beneficis, malgrat ser i estar inscrita com a organització privada sense ànim de lucre. L’ombra del dubte planeja prou sobre l’ONG per qüestionar les seves bones intencions.
Queda per veure què passarà quan moltes de les actuals refugiades acabin el temps d’estada en aquests centres, si se’ls hi atorgarà o no la targeta vermella perquè puguin treballar i residir a l’Estat espanyol. Un dels dubtes que sorgeix també és quina possibilitat de pisos tindran si Manresa no compta amb un marc públic d’habitatges.
Per últim, voldríem esmentar que qui escriu l’article no comparteix ni els criteris ni el pensament dominant que distingeix entre migrants de primera (les refugiades) i les migrants de segona (mal anomenats migrants econòmics). Totes tenen motius per fugir de la realitat que les envolta i cap ésser humà és il·legal.
Nitvella
Manresa, gener de 2017