Editorial del pèsol negre 67
“Els voltors són aus de rapinya carronyaires, és a dir, que s’alimenten només d’animals morts (carronya). Els voltors es troben a tots els continents. Una característica particular de molts voltors és el seu cap pelat, desproveït de plomatge. Per tal de poder-lo introduir sense entrebancs dins els cadàvers i per poder-se netejar la sang amb més facilitat. (…) Per això el voltor es considera un au de mala sort, o dit d’una altra manera, un ocell de mal averany, i apareix en pel·lícules, jocs i novel·les com avís de desgràcia.”
Aquesta editorial del pèsol negre que tens a les mans, està dedicada als massmedia, i el seu paper en contextos de shock. I és que com si de voltors es tractessin, els mitjans ens ofereixen quotidianament exemples clars del seu paper de carronyaires d’aquesta societat; dels qui s’encarreguen d’esquinçar i destripar allò que altres ja s’han encarregat de tocar.
Recentment notícies com l’accident aeri als Alps francesos o la mort d’un professor d’institut per part d’un alumne han generat certs comentaris sobre les actuacions dels mitjans en moments d’emergència i xoc com aquests.
En el cas de l’incident de l’avió que viatjava de Barcelona a Düsseldorf el mes de març passat, vam veure un seguiment minut a minut per part dels massmedia amb el qual es feia partícip a la població de tota “la tragèdia”. Generant comentaris, valoracions i debats en gran part de les converses banals de bars, llocs de treball i cases d’arreu. Mitjans que des del primer moment, amb l’excusa “d’informar” a la població, no van dubtar en assetjar a familiars i amics de les víctimes atacant la seva intimitat en tot moment. Traslladant-se al lloc dels fets per intentar treure tanta porqueria com podien: imatges de familiars en ple moment de crisi, en l’inici d’un procés de dol… Fins i tot oferint-los xecs en blanc per tal que els fessin passar per pròxims i poder així tenir accés als espais restringits a les famílies i als equips d’intervenció. O entrevistes vomitives com la que va oferir el gran Josep Cuní entrevistant a una mare que havia perdut el seu fill, just en el moment que s’assabentava que no havia estat un accident fortuït.
O un exemple encara més recent; l’incident a l’institut de Barcelona, en el què van haver de ser els pares i mares els qui protegissin els seus fills i filles de les càmeres, havent de fer un cordó amb roba per tal de tapar-los i evitar així que se’ls filmés.
En ambdós casos algunes veus encara s’han atrevit a qüestionar el paper que juguen els mitjans en aquestes situacions i han criticat el “tot s’hi val” amb el què actuen televisió, diaris…, per tal de treure en portada la millor foto i el millor titular. Seguint la tendència dels mitjans ianquis amb el seu “if it bleeds, it leads”, és a dir: “Si sagna, encapçala titulars”.
Ara bé, la història canvia quan els qui estan en el punt de mira dels massmedia no són familiars ni companyes de “bones persones”, sinó que són els “terroristes anarquistes” i la seva gent. Llavors ningú qüestiona res, i ni les veus més progres qüestionen el tractament i les actuacions carronyaires dels mitjans.
Ho vam veure, en el primer cop policial en el què entre altres detingueren a la Mónica i el Francisco (actualment encara empresonats a l’espera de judici). Ho vam viure amb l’operació Pandora el desembre d’aquest any passat i ho hem viscut aquest mes de març amb l’última operació policial contra l’anarquisme a l’estat espanyol, Piñata.
En el primer cop policial, la intimitat de les companyes detingudes va ser destripada públicament: fotos de les seves cares, noms i cognoms, informació sobre els seus llocs de treball, així com altres elements personals… van ser difosos per les pantalla de televisions, ordinadors i diaris d’arreu, sense cap mena d’objecció.
En el cas de l’Operació Pandora, tot i estalviar-se tan detall, els mitjans no es van quedar curts. Com sempre, gaudint de la seva coordinació i ben entesa amb els cossos policials, apareixeren en els moments justos dels escorcolls per tal de poder filmar com treien les nostres companyes i, si podien, mostrar la cara “d’una terrorista” que sempre té morbo i dóna a parlar. Així com filmaren a totes aquelles companyes, amigues i familiars que a sobre d’haver d’estar patint la ràbia i la impotència de veure com s’emporten a una persona estimada han d’aguantar els ulls dels carronyaires filmant el seu dolor i la seva ràbia.
Finalment amb Piñata, res de nou. Probablement per interessos polítics i policials el bombo mediàtic no va ser tan gran, però sí que es van poder veure escenaris com el de davant de l’Audiència Nacional, en el qual esperaven ansiosos la seva dosi de morbo intentant gravar les cares de les companyes a les qui se’ls decretà llibertat amb càrrecs. En aquest context cal recordar que en aquell mateix moment 5 companyes eren portades directament a la presó, amb càrrecs i sense fiança. I que moltes familiars, amigues i compas rebien la noticia que no podrien abraçar els seus, i que serien empresonades.
Moments de ràbia, xoc, dolor, tensió, desconcert… que són filmats i retransmesos sense que ningú es qüestioni la destripamenta i el què suposa per a les persones afectades i a les del seu voltant.
I és que tenint clar, que com els voltors, els massmedia ens sobrevolaran quan més tocades estiguem, no ens deixem caure. Agafem aire, confiem amb nosaltres i amb les nostres afins, seguim teixint llaços i potenciem els nostres propis mitjans de contrainformació. I és que malgrat ens han posat la mà a sobre i ens han fet trontollar, cap cop policial ha acabat amb nosaltres. Seguim caminant cap a l’anarquia.
Llibertat presxs anarquistes! Solidaritat amb les nostres companyes!