logo cgt
Berguedà

Entrevista sencera realitzada en Manel Tirado, amic de la infància i la joventut d’Agustin Rueda

maneltiradoEn Manel Tirado, és un amic de la infantesa i la joventut de l’Agustín Rueda. Van coincidir al Barri de la Botjosa de Sallent a les darreries de la dictadura franquista. Companys d’inquietuds i de projectes en un barri miner, marcats de ben a prop per l’església i la guàrdia civil. Manel era el contacte i el suport de l’Agustín en les seves anades i vingudes des de França amb material de propaganda, llibres que no es trobaven aquí, etc. Acompanyà la família Rueda a Madrid quan van assassinar l’Agustin a Carabanchel i en tot el procés contra els seus botxins. Manté una crítica lapidant a CCOO. Mou fils a l’ombra; és titellaire.

Reproduïm al bllibertari, l’entrevista sencera una extracte de la qual ha estat publicada al darrer número de la revista El pèsol negre.

Com us vau conèixer amb l’Agustín?

Jo vaig néixer a Manresa, però tota la meva infantesa i joventut la vaig passar a la Botjosa. Allà ja de nano, a l’escola a primària (que abans era l’Educació General Bàsica), és on coincidíem amb l’Agustín i els altres nanos de la colònia. Allà vam passar tota la infantesa i després la joventut fins que l’Agustín va agafar el camí de França. Tothom va agafant el seu camí… I bé, fins aquell moment vam compartir projectes, il·lusions i coses d’aquestes.

Com era la vida al barri de la Botjosa?

La vida al barri… Com pots entendre era un barri dur, molt separat del què era la vida local de Sallent. Hi havia Sallent, la Colònia i Cabrianes com a àmbits de convivència molt diferenciats tant del poble, que era el nucli més gran, com de la resta de barris de Sallent. Característiques de la colònia: tots els que hi vivien eren miners, tots pertanyien a la mina com a treballadors i la mina els hi facilitava la vivenda i un hortet. Hi havia un economat per comprar a un preu més assequible. Van fer també un bar, el Bar Casino, on els miners anaven a passar la tarda, a beure, a jugar al domino i a coses d’aquestes. Era el punt de relacions socials que tenia el barri.

Si entrem a les característiques de la gent, et trobaves amb gent amb molt poca formació, emigrada sobretot d’Andalusia, també de Castella i d’Extremadura, però sobretot d’Andalusia, amb poca formació. Amb prou feines sabien llegir i escriure, era gent que potser s’havien posat a treballar al seu poble amb 7 o 8 anys com la meva mare —evidentment famílies nombroses— amb poques possibilitats de formar-se,… i aquesta era la característica que incidia més en la personalitat de la gent que vivien allà. Això tenia molts inconvenients, perquè la gent era dura de mollera, costava molt de poder fer entendre alguna acció que podies fer en un moment donat. Arribar a la gent costava molt perquè li havies d’explicar tot. A la vegada eren temorosos perquè la Guàrdia Civil tenia una presència molt forta, i a la gent després de venir d’Andalusia i d’haver passat la postguerra, els costava reivindicar alguna cosa. Si hi afegeixes la falta d’interès per qualsevol afer cultural, doncs costava una mica. La gent era bastant ignorant i així es fa molt difícil fer les coses.

En aquell context, nosaltres vam tenir una mica de consciència social: teníem 14, 15, 16, 17 anys i començàvem a veure una mica les coses, començàvem a treballar, veus com funcionen les coses, i intentes fer algo per canviar la dinàmica d’aquell barri miner. Era molt difícil, però s’intentaven fer coses, moltes es podien fer a mitges, altres es quedaven en projectes i anava tot una miqueta així.

I a vosaltres… d’on us sortien les ganes de lluitar, el punt de consciència?
D’alguna manera, el context et modifica una mica la manera de veure les coses. Nosaltres estàvem en un context de franquisme pur i dur, la nostra joventut va coincidir amb els últims anys del franquisme; del 1965 fins al 75 any en que va morir Franco, van ser uns deu anys que van coincidir amb la nostra joventut i això feia que veiessis que la cosa es podia canviar. Hi havia moltes coses que podien haver determinat que la gent tingués més consciència social i fossin més reivindicatius. Es van formar les Comissions Obreres,… a partir dels anys seixanta va venir molt turisme d’Europa que va fer que hi arribessin altres maneres de veure les coses, el món hippy, etc. Hi havia tot un conglomerat de factors socials que feia que la cosa hagués de canviar per nassos, per la seva pròpia inèrcia havia de canviar. I dins d’aquest context ens trobàvem nosaltres: gent jove, que tenia més ganes de fer coses, de donar solucions, etc. Vam muntar el Club Juvenil, l’equip de futbol, aquests van ser els fets més rellevants i que es van consolidar amb el temps. Altres coses eren més efímeres.

Quan vam sortir de l’escola amb 14 anys, allà a la Colònia, una altra característica de la gent humil, treballadora i amb poques possibilitats, era que el nen acabava els estudis de primària i havia d’anar a treballar. Per sort hi havia molta feina, no era com ara que és molt difícil trobar-ne. Però tenies 14 anys i el pare, tant el meu com el pare de l’Agustín, intentaven que aprenguéssim un ofici. Com que no et podien donar estudis, un ofici sempre semblava que et podia donar més possibilitats de cara al futur. Tant ell com jo, després vam coincidir, vam treballar en un taller de matriceria —l’ofici de matricer—, que era el màxim que et podien donar els pares.

Una cosa molt rellevant va ser que quan vam sortir del cole no podíem estudiar, però el nostre interès en poder-nos formar hi era, i com que no teníem manera de fer-ho, amb uns nois de la colònia i amb l’Agustín vam dir de muntar una biblioteca. Nosaltres anàvem a la biblioteca de Sallent, la que hi havia allà al parc que ara no hi és, i els llibres que trobaves eren llibres «normals», però no hi havia llibres que realment diguessin coses. Llavors, vam muntar una biblioteca: anàvem a Barcelona a buscar llibres: entràvem a llibreries, agafàvem llibres d’amagatotis, i així vam aconseguir muntar una llibreria bastant interessant que després va desaparèixer; com tot. Però era bastant interessant perquè entre nosaltres ens anàvem passant els llibres, i quan ens trobàvem podíem discutir allò que havíem llegit, el que havíem fet i això era molt interessant. De fet, no érem tota la gent de la Colònia, érem un grup molt minúscul. Hi havia un encarregat de guardar els llibres i els altres ens els anàvem passant.

Després, quan l’Agustín ja va anar a França i va portar altres llibres, ja hi havia molt més fluid de llibres i material de França cap aquí, i ja va ser diferent perquè teníem més material. Però al principi, quan ens demanaven algun llibre i teníem la possibilitat de trobar-lo, doncs el volíem aconseguir. Això dins del context actual sembla una cosa anecdòtica, però és que abans era complicat. Les simples octavetes (que ara sembla cavernícola el fet de fer octavetes amb una vietnamita, amb el fotòlit i el rodillo) intentàvem fer unes octavetes,… tot això era el què portava la clandestinitat, però era una cosa que ara s’explica i dius… quin rollo! Però era el què hi havia.

Per què creus que l’Agustín es va fer anarquista?

No crec que es fes anarquista, crec que era així, no sé com explicar-ho. A Catalunya hi ha un pou amb aquesta filosofia, que potser no surt però és latent. Si algun país o una nacionalitat (o diga-li com vulguis) de la península o d’Europa pot iniciar una altra vegada aquest camí, és aquí. Jo ho veig per moltes coses. Jo no me’n recordo que ell es fes anarquista. A través d’anar llegint coses va entrar en contacte amb l’anarquisme. També li agradava discutir-se amb els trotskistes, tot i que si s’havien de fer coses conjuntament les fèiem. Però a l’hora d’exposar les coses sempre entrava en contradicció, perquè veia les coses d’una manera més oberta, i els altres eren més rígids, tancats i amb escalafons.

I el Club Juvenil era una tapadora per…?
Sí, el Club Juvenil era un grup de gent jove que intentava fer coses, i no hi havia manera de poder fer-les… o anaves al bar del Casino a jugar al domino o… La Botjosa era la casa pairal que donava nom al barri, i allà als baixos tenien un local on no s’hi feia res i ens ho van donar a la gent jove per fer coses. El vam pintar i bueno…. hi havia fotos: que si en una paret els «Beattles»,… era aquesta època també del Soul. I allà vam muntar el Club Juvenil, que a la vegada servia per intentar estar una mica organitzats, i per donar-li una serietat i una solvència havies de fer uns estatuts. Ho vam intentar fer, el què passa és que va coincidir que no podíem perquè tot això ho portava el Movimiento Nacional. Allà no podies fer res sense que el Movimiento se ho sabés. Totes les associacions, recreatives, excursionistes, etc., havien d’estar registrades al Movimiento Nacional.

Nosaltres ho vam intentar, no podia ser que per tot hi hagués aquell merder, i a la vegada vam mirar la manera més fàcil i semblava que era fer-se com d’un Centre excursionista de boy scoutts. Vam anar a Manresa a federar-nos amb ells com a entitat associada al Centre Excursionista del Bages. Però vam coincidir que hi havia un altre grup excursionista a Sallent, que aquests si que eren excursionistes i anaven d’excursió. Ells també ho havien demanat, i llavors a Manresa ens van aconsellar que ens ajuntéssim pel fet de ser del mateix poble, i ho vam fer.

Vam parlar amb ells i vam arribar a un acord. La primera junta que es va formar, hi havia l’Agustín, jo i altra gent de la Colònia, juntament amb gent de l’altre grup excursionista de Sallent. Nosaltres érem molt informals: aquests excursionistes de Sallent s’ho prenien molt en serio, tot molt reglamentari, tenien secretari, tresorer,… nosaltres érem com més a la nostra manera. Ells eren gent més formada, nosaltres anàvem una mica a la nostra i a les reunions a vegades no hi anàvem o hi anava un…; érem bastant desastrosos la veritat.

Amb el temps, el que va passar és que a Sallent hi havia una activitat excursionista, i a la Colònia tot i ser del mateix centre aquesta activitat no hi era. Algun dia fèiem alguna excursió però no com una cosa rellevant, sinó com un pretext per anar a la muntanya a fer una botifarrada. I això creava unes certes tensions amb ells. Després, més tard, vam tenir la sort que hi havia una gent a Sallent bastant competent, afins a les idees que nosaltres portàvem, i vam fer més pinya. Dins del Centre Excursionista hi havia diferent gent que procedia de la universitat i tenien una formació més reivindicativa, no era ni excursionista ni tan destralera com podia ser la dels de la Colònia. I amb aquests sí que vam coincidir i vam fer alguna cosa, vam muntar els festivals de rock i de folk. A partir de la vaga dels miners de 1972 va ser quan vam coincidir més en fer coses, teníem una certa afinitat entre ells i nosaltres.

Aquesta vaga va ser la primera que van empresonar a l’Agustín?

No, la del 72 va ser una vaga que els miners es van quedar tancats a baix, hi va haver molta reivindicació, volien un bon conveni,… i a dalt les dones es van tancar a l’església, la gent jove feien manifestacions i…, fèiem un cert rebombori dins el poble. I aquesta gent es van solidaritzar i van estar bastant presents en aquestes activitats. I a partir d’aquí, del 72, durant uns anys intentàvem fer coses conjuntament

Quan empresonen l’Agustí per primera vegada?

Paral·lelament a tot això, no sé si un any abans o un any més tard (crec que va ser al novembre del 72 i la vaga va ser al febrer del mateix any). La primera vegada que van empresonar a l’Agustín va ser perquè vam…, abans la carretera que anava cap a Berga era una carretereta, no era com ara, hi havia arbres als costats i la via dels Ferrocarrils anava fins a Olvan i passava paral·lela a la carretera. Allà paraven els cotxes de línia i per travessar la gent sempre hi havia un cert perill. Anys abans ja havia hagut accidents, s’havia reivindicat i protestat i no ens havien fet massa cas. Hi va haver un accident en el què va morir la mare d’un noi, l’Oier Rubio, i a partir d’aquí ens vam plantar. Ja teníem el Club, i allà vam fer la primera assemblea de veïns i gent més incisiva per aquestes coses, i es va determinar que el diumenge al matí tots els veïns havien d’anar a tallar la carretera, per fer més força. Hi vam anar, vam fer una manifestació, primer per tota la Colònia, aglutinant a la gent perquè tothom s’unís a la manifestació, i tots, una vegada acabada la manifestació, vam tallar la carretera. Vam anar a la carretera, ens vam plantar tots allà al terra i clar, tots els cotxes parats. Va venir la Guàrdia Civil de Manresa, la de Sallent,… tot una sèrie d’efectius. I clar, la Guàrdia Civil, així com ara no porta les mascaretes, els escuts, etc. La Guàrdia Civil no era com ara, venien amb aquelles capes, els tricornis i el rifle, i no tenien res més. Tot el sistema antidisturbis era aquest. No hi havia més, ni porres, ni pilotes de gomes ni xorrades d’aquestes. La policia ens volia fer fora i van començar a disparar trets a l’aire, la gent acollonida, i de seguida vam despejar la carretera. Llavors hi va haver un enfrontament. Uns que no, la policia a cops de culata per allà, i altres, com que hi havia la via del tren plena de pedretes d’aquestes punxegudes que fan mal, doncs uns altres tirant pedres,.. un bon merder. Molta gent plorant, perquè hi havia nens i tot,… va ser bastant caòtic. Després la Guàrdia Civil va ocupar tota la Colònia, quan sorties de casa et demanaven on anaves, qui erets,… no podies sortir de casa durant dos dies. Llavors van detenir al matrimoni Camacho i a l’Agustín. Els van detenir, se’ls van emportar, i la gent estava espantada.

Durant els dos mesos que va estar a la presó s’intentava fer coses. Jo vaig anar a la Model a veure’l, però no me’l van deixar veure, lo típic, a portar-li coses i tot això. Però allò va trastocar molt, i la gent de la Colònia va quedar molt afectada anímicament, i van veure que amb la Guàrdia Civil no es podia jugar. Després, per fer qualsevol cosa costava molt. A part, dins la pròpia Colònia també hi havia gent més afí que no estava per les nostres històries. Hi havia gent que més o menys podia estar al teu costat, però hi havia molta gent que al contrari. Tant el Club com tot va anar cap a una deriva que allò que havia estat fet i muntat es relaxés. Va entrar tota una sèrie de gent al Club que només ho feien servir per fer balls i es va anar cap aquesta deriva. Després de tot això van venir moments de muntar l’equip de futbol. Pensàvem que a partir de l’equip de futbol es podia aconseguir aglutinar la gent jove que l’única activitat esportiva que tenien era aquesta.

Teníeu una altra percepció del futbol?

Quan parlàvem amb l’Agustín de muntar tot això, la idea era crear un equip de futbol però amb una filosofia diferent de la resta. Abans teníem el Sallent, que tenia els seus socis, el seu camp, la gent pagava per anar a veure el futbol. Nosaltres intentàvem que fos diferent, és difícil i no s’aconsegueix, però al principi la nostra idea era aquesta, que fóssim autogestionats, nosaltres mateixos ens ho fèiem tot, pintàvem el camp, ens cuidàvem del vestuari, de netejar-ho; de tot.
Però a la vegada, sempre n’hi ha uns que són els de davant. La nostra idea no era ser els de davant, era fer-ho entre tots, però la gent es confon ràpidament. Si tu fas una sèrie de coses, et veus capaç i portes la iniciativa, de seguida deixen que portis la iniciativa, sobretot si és feina. Però això no era la idea, perquè per això ja hi ha altres equips on hi ha una directiva. Nosaltres, tant directiva com jugadors érem el mateix, la idea era una mica aquesta. Però com amb tot, jo em vaig responsabilitzar de la part infantil, dels nens petits, i vam muntar un equip infantil que jo els portava a jugar cap aquí o cap allà fins que et cremes, perquè quan veus que l’altra gent passa… I vaig estar dos o tres anys fent això, però al final et cremes. Durant aquella època funcionàvem d’aquesta manera, intentàvem fer coses; més que fer-les, les intentàvem fer i totes quedaven a mitges. La gent a l’hora de donar el callo… és dificilíssim.

Després ho vaig poder comprovar encara més amb el local de la CNT d’Artés. Quan vaig marxar de la Colònia vaig anar a viure a Artés i vam muntar la Federació. Al principi hi venia molta gent, perquè era l’auge de la CNT a tot Catalunya, una passada, uns 200 afiliats, i fèiem coses i tal. Però en definitiva tot era fum, perquè te n’adones que estàs sol amb algun altre, érem dos o tres que movíem el cotarro i tots els demès s’afegien. I això no ha de ser així. Però passa i veig que continua passant. És dificilíssim. Quan ets jove encara tens forces i iniciativa i ho tires endavant, però quan arribes a una edat… Mira que ara s’estan donant unes condicions fantàstiques per fer qualsevol cosa, però el que falta és que la gent respongui. Hi ha gent bastant ficada i amb ganes, no la gran majoria perquè la gran majoria es mira la tele… i el què digui la tele va a missa, però hi ha gent…
Un altre handicap de tots els grups anarquistes, federalistes, CNTeros,… és l’organització, que sempre ha brillat per la seva absència, i això comporta uns riscos, treballes el doble per fer menys coses.

L’organització pot provocar que tu portis la iniciativa i que els altres et vagin al darrera…
Per això sempre hi haurà aquest handicap. Com que la condició humana és tan egoista, que consolidar-te i fer veure a vint persones que som una, que aquell interès és el mateix pels vint, això és dificilíssim. No hauria de ser així perquè tots tenim el mateix interès, però a l’hora de la veritat, a l’hora de posar-te a fer coses…

Per això, una altra cosa interessant amb l’Agustín era que quan parlàvem, l’Agustín sempre estava com en un estadi superior, per entendre’ns ell llegia molt, havia estudiat molt, i no només havia llegit i estudiat sinó que a més a més reflexionava, cosa difícil, reflexionava molt sobre qualsevol cosa, ho posava en qüestió tot. Llavors tenia una capacitat d’anàlisi tan gran que feia una exposició de qualsevol cosa en un moment i ho veies claríssim, a més tenia molta dialèctica. Potser hi havia deu tios amb ell i et feia una exposició i ho veies claríssim. Però a l’hora de la veritat, i sobretot a l’època més tardana quan ell se’n va anar cap a França que ja volia que la Colònia passés a un estat més compromès, això li feia molt mal perquè veia que la gent no seguia, no que la gent no estes al seu nivell, que ja li dèiem «no estem al teu nivell i és difícil poder-hi estar» «no perquè tu em diguis que he d’estar així ho seré perquè en el meu interior no sóc així». I ell ho entenia. Llavors ell sempre deia que cadascú ha de tenir el seu procés, i que per arribar aquí potser a un no li costa res i a un altre li costa molt. La qüestió és fixar metes, fixar objectius, i que cadascú hi anés arribant. El que passa és que es feia tan tard, es feia tot tan lent que quan volies arribar aquí, ell ja estava a la Xina. Les meves discussions amb ell sempre eren entorn en aquesta qüestió. Ell era comprensiu i ho entenia, però a la vegada era molt visceral, i quan no ho entenien i els demès passaven de tot o no tenien la mateixa implicació que ell, li sabia greu.

La falta d’implicació de la gent, és un dels motius pels quals ell va marxar a França?
Sí, aquesta va ser una de les raons, perquè veia que aquí tot era molt feixuc, costava molt tirar la cosa endavant i ell buscava altres maneres i objectius. Pensava que a França hi havia una certa gent que potser podien estar més amb el que ell pensava. De manera utòpica ell pensava amb la revolució global, amb què no podíem estar d’aquella manera. I ell pensava que la revolució sempre havia de partir de tu, que la revolució no és anar a fer quatre merderades en una plaça o el què sigui, sinó que era una revolució interior que a la vegada això et donava més força. Quan la tens consolidada això encara et dona més força. Ell ho vivia molt, però després la gent uns seguien més, altres menys, i altres res de res.

La raó important per la qual ell va marxar cap a França era aconseguir maneres de poder trobar gent per fer coses d’envergadura, amb cara i ulls. Una altra raó era la marginalitat en què havia caigut a Sallent. A Sallent no era molt difícil trobar feina perquè hi havia molts llocs, però a ell se li feia difícil. També perquè ell només volia treballar quatre hores, tenia tota una filosofia del treball que no facilitava que li donéssim feina, volia treballar lo suficient perquè li donessin peles per poder sobreviure. Les aspiracions de la gent normalment són posseir, aconseguir, i ell tot això no ho tenia present, i es feia difícil.

Com entra en contacte amb els grups de França?
A l’entrada a la presó la primera vegada al 72 entra en contacte amb diferent gent, i això li va significar una injecció de moral. A ell li va anar bé entrar a la presó, ell m’ho deia. Però aquells contactes que podia haver fet a la presó no li van servir de pont cap a França. Ell se’n va anar a França amb una mà davant i una altra al darrera, sense saber ni qui hi havia ni qui eren, simplement se’n va anar. Se’n va anar una mica forçat per les circumstàncies que he dit.

Una de les idees que tenia quan va arribar a França era fer com de «transporter», portar coses, material, llibres, etc. En principi les dues o tres primeres vegades que va venir ho feia, quedàvem a Barcelona i ens portava material, pamflets de la CNT que aquí no hi havia, llibres, etc. Els portava i els traslladàvem cap a la Colònia i ell tornava a marxar. Després a Barcelona també va trobar altres contactes però una cop ja a França. A França va conèixer gent de Barcelona i a través d’aquí ell va anar fent els seus col·legues. Inicialment la seva fugida a França va ser per això, perquè buscava altres coses i a la vegada ell pensava que si portava material per formar la gent de la colònia, la gent jove, estaríem més preparats per fer qualsevol cosa. La gent jove en realitat tots eren amics seus, tothom el reconeixia, però a l’hora de solidaritzar-se…, és difícil.

Com us veu adonar del segon empresonament de l’Agustín?

Ell quan se’n va anar a França i ja va tenir els seus contactes, volia fer un intercanvi a Barcelona i els van detenir a la frontera. Com ja sabràs, va ser un xivatasso i tot el rotllo aquest. La primera notícia que tenim va ser perquè ell envia una carta a la seva germana i li diu que me la porti. En aquesta carta em diu «agafa els diaris de tal dia que hi ha la notícia que ens han detingut a Coll de Banyuls», i efectivament. A partir d’aquí sabem que està a la presó, però van passar dies que ningú sabia res. Encara que la notícia va sortir al diari, saps el què saps, «dos anarquistes han estat detinguts». A partir d’aquí ens organitzem, jo vaig a Girona a portar-li roba perquè em va dir que passava un fred de mil dimonis, i altres coses. Jo no el vaig poder veure perquè no era familiar, i a mi evidentment no em van deixar entrar, però li vaig portar coses i ell va enviar algunes cartes explicant les incidències que hi havia a la presó, tots els moviments que hi havia, les reivindicacions, i tot això. I després des de Madrid també ens va enviar alguna carta quan ja estava a Carabanchel, que va coincidir amb el motí que hi va haver tan bèstia, i clar, estava tot destruït, i allà si que passava fred. Llavors, una altra vegada me’n vaig a Madrid i li vaig portar més xandalls, perquè teníem el Dinamo (l’equip de futbol), i els jugadors tenien uns xandalls vermells bastant apelfats, i n’hi vaig portar. També li vaig comprar coses de menjar i ho vaig deixar allà, però tampoc em van deixar veure’l. Però vaig aprofitar per anar a veure els advocats. A partir d’aquí es quan va succeir la seva mort. Just una setmana després de jo estar a Madrid el van matar.

Com us veu assabentar de la seva mort?

Pels advocats, i per la tele, a la televisió també va sortir. El què passa és que les primeres informacions deien que un pres havia caigut per una escala, que un pres havia apunyalat a un altre, coses d’aquestes. Després es va comprovar que tot eren falsedats.

Quan el van detenir, i després quan es va morir, veu notar molta pressió policial?

Jo vaig anar a Madrid a buscar el cadàver, que he de dir que la CNT de Madrid es va portar bé. La CNT en aquell moment estava en auge, i a Madrid hi havia força. En principi la federació local de Madrid van tenir les seves reticències, hi havia discrepàncies amb el què deia el comitè central i tot el rollo aquest, per donar-li un reconeixement com un pres de la CNT. No volien reconèixer-lo. Va ser una assemblea molt moguda, hi va haver militants que insistien en què es reconegués, altres que no,… va ser tota una història. Jo també vaig parlar i vaig dir que si tant el reconeixien com si no, ell era militant de la CNT. A França per fer-li els papers, ell ho va fer a través de la CNT, i a partir d’aquí, estàs integrat dins el què és l’Organització, tant si vols com si no, era així. L’Agustín no era un tio que de manera religiosa cada mes pagués la seva quota, era així. Però tant a Madrid com a Barcelona hi van haver «sus más y sus menos». A Barcelona quan el van detenir vam veure l’advocat Mateu Seguí, però també hi va haver dificultats. Sort que el comitè pro-presos de Barcelona era competent i gent molt entregada, hi havia molts presos de la CNT en aquell moment, i molts militants. Aquí, d’una manera o altra se’l va recolzar, perquè sinó ho tenies malament a nivell d’advocats, era molt difícil. Si pertanyies a la CNT, la CNT ja et facilitava l’advocat, i vulguis o no,  estaves una mica més protegit.

On si que hi va haver problemes, va ser a l’enterrament no?

Jo vaig anar a buscar el cadàver i vam estar dos o tres dies a Madrid. Quan vam portar el cadàver venia un furgó, un taxi amb la família i el furgó mortuori. La intenció era parar a la Colònia, però no el van deixar parar perquè el que venia amb el furgó era un policia o un Guàrdia Civil, i no van deixar parar. Inclús hi havia gent que es va posar al mig de la carretera, però el cotxe va accelerar i la gent es va haver d’apartar perquè sinó els atropellaven. El van portar directament al cementiri, i allà hi va estar també la Guàrdia Civil, tot rodejant el recinte.

Vist ara, jo penso que és absurd que a un enterro… és que semblàvem els palestins. Quan veig els palestins que està tot ple de soldats amb les metralletes i els altres amb les pedres, em recorda una mica aquella situació. Gent totalment indefensa que anaven a enterrar a un dels seus, i tot rodejat de furgons i autocars de la Guàrdia Civil i policia. Va ser una mica escabrós, la veritat. Molta tensió.
A partir de la seva mort, Sallent va entrar… perquè a Sallent també hi havia hagut «sus más y sus menos» en quan a la figura de l’Agustín. Hi ha qui l’ha reconegut sempre, però hi ha molta gent que no, sobretot la gent de Sallent que més o menys podien tenir un cert poder com l’Ajuntament o la petita burgesia, botiguers,… a l’Agustín realment no l’han reconegut mai, mai. Per ells si hagués estat d’un altre lloc millor. Un altre tema seria per exemple el Josep Antoni Maria Claret… que amb aquest i altres sí que els reconeixen. Però clar, que un tio amb idees anarquistes estigui reconegut pel poble això és impensable, i els hi crea violència, una violència interna que fa mal. Prova d’això és que si el pavelló té el seu nom va ser per totes les mogudes que hi van haver. Tot i que el reconeixement és a mitges, tant pel petit tamany de la placa com perquè hi ha molta gent que el continua anomenant pavelló municipal d’esports, i no Pavelló Agustín Rueda.

Les mobilitzacions van seguir durant un temps?

No. La veritat és que en quan a la idea que a la Colònia es podien fer coses, a partir de la mort de l’Agustín ja no. Els que eren joves es van anar disgregant, i que jo sàpiga no hi va haver res més. El judici va durant anys, i van tardar anys a jutjar als carcellers, al metge, al cap de presons, etc.
Jo la veritat és que aquesta fase ja no hi vaig participar massa, més que res perquè com que està tot documentat als diaris, hi ha un informe em sembla que a l’Interviu que ho expliquen bastant, després també van fer un Informe Semanal o un reportatge a la tele que ho expliquen bastant bé.
Que els funcionaris no han tingut mai cap càstig això és una evidència, que van tardar anys a fer-los-hi el judici, també. I que ha passat tot així de puntetes, que ningú se n’ha adonat o poca gent, també. Que els presos que havien de testificar en contra d’aquests van modificar les seves declaracions vàries vegades, això també, per pressions. Els portaven a presons més dures… Si es veu l’informe que hi ha del procés, de com va succeir el judici, queda claríssim que ha quedat així. Ni el director Canto Rueda, ni el metge el Barrigon, ni els funcionaris (que alguns ja estan morts). Al director el van destinar a la presó de Múrcia, l’altre a no sé on. Així ha sigut.

També diré que no hi ha hagut una pressió mediàtica com podia ser qualsevol altra persona. Si això li passa, per dir algo, a qualsevol militant del PSOE de no sé què o de no sé quantus, hi ha una pressió mediàtica que estaria més a sobre. Però l’Agustín era un pobre diablo d’un poblet d’aquí. La realitat és aquesta.

A més, potser hi havia gent que tenia desconfiança en la justícia… i potser hi havia gent que va apostar més per conservar la memòria històrica i que no s’oblidi aquest fet, més que centrar-se en la via judicial…

Si, és així. Quan hi havia una certa inèrcia a esclarir el què va passar i hi tenien molt a veure els presos que també van ser apallissats, de cop i volta canviaven la declaració. I això feia mal. No és que la canviessin perquè no estaven d’acord amb el què havien dit primerament, sinó perquè els pressionaven de mala manera. Una cosa és pressionar-te aquí, i una altra ben diferent és pressionar-te dins. Jo ho entenc perfectament. Jo segurament faria el mateix. Davant de tot això has de ser molt centrat per no canviar ni una coma del què has declarat.

Alguna anècdota més de la infància compartida amb l’Agustín? Alguna batalleta?
Coses més significatives o coses que han quedat més…, sobretot les discussions amb el capellà, amb el pàrraco de Sallent. Jo n’havia presenciat algunes i eren bones, perquè creaven expectació i llavors es formava un corrillo de gent, i com que era una persona documentada i que a la vegada havia llegit la Bíblia, els salms, etc., llavors quan tenia discussions amb el capellà li recitava «que si al versículo tal diu tal, que si al salm no se quantus…». El posava en contradicció amb el què feia l’església, els postulats del clero, són els que predicaven amb l’evangeli i la Bíblia. A ell li agradava i gaudia, sobretot quan hi havia una certa expectació es trobava a la seva salsa.

El pàrraco d’aquella època que estava a Sallent, primerament havia estat a la Colònia de capellà, i després va marxar a Alpens i va tornar a Sallent però ja com a pàrraco. Llavors, quan ens trobàvem pel carrer o a la plaça, al capellà li agradava molt venir i demanar-nos pels nostres pares, s’enrotllava. I quan hi havia l’Agustín aprofitava per debatre amb ell, li agradava provocar una mica, no és que tingués res en contra d’ell però li agradava aquest joc de posar-lo en la contradicció de predicar una cosa i fer-ne una altra. I com que ho argumentava bé i tenia molta dialèctica, era enriquidor escoltar-ho.

Una altra anècdota polèmica de quan érem petits, va ser que el mestre que teníem de primària era un enviat de Madrid, i la seva dona era de Sòria, i els van destinar a la Colònia. Era molt característic que de petit ja tenia certa inquietud per les qüestions socials, i en una redacció que vam fer sobre la vida dels miners, l’Agustín va fer una redacció on posava per escrit el què pensava sobre els miners i la vida a la Colònia, era contundent i era la realitat.

El pare de l’Agustín era una persona, com molts miners, borratxín, li agradava el vi com al meu avi. I tot això ho va explicar i ho va posar a la redacció, i va ser polèmica en el sentit que un nen que escrigui tot això i de manera dura,… al mestre el va trastocar una mica, i se les van acabar tenint amb el mestre. Ell amb això va acabar reflectint una mica la duresa de la seva infantesa.

L’Agustí, vivia en uns blocs de pisos molt antics, al costat de la carretera, que tenien el lavabo fora a la galeria, i quan feia fred… i tot això ell ho reflectia a la redacció.

Una cosa característica d’ell era que li agradava molt el futbol, i el seu ídol era el Johan Cruyff, l’admirava i el veia com un jugador boníssim. Si tu volies veure l’Agustín desmarxat era amb el tema del futbol, era un forofo del Barça, i a més ho practicava i jugava bé. Trencant mites: l’Agustín si jugava era per guanyar, era un guanyador nat i li agradava ser el millor.

Es podia passar una tarda prenent apunts, fent escrits i estudiant a fons un tema, però després a l’hora de discutir qualsevol tema era visceral i ho defensava amb passió, i això el feia ser més interessant, perquè veies que s’ho creia, tenia molta capacitat d’exposició, era molt interessant. Si parles amb qualsevol t’ho dirà, tenia molta capacitat dialèctica i facilitat d’exposició, i això no és fàcil. Prèviament s’havia llegit molts llibres, però a l’hora de defensar el futbol també era apassionat.

I tu, que vas estar a la fundació de la CNT d’Artés, quins problemes vau tenir a aquella època?

A la CNT se la va carregar el Cas Scala i les Comissions Obreres, que no podien suportar que la CNT es tornés a implantar. I jo ho he viscut personalment a la meva fàbrica, a Santpedor i a molts altres llocs. Feien servir qualsevol patinada que poguessis tenir, de qualsevol treballador que tingués simpatia per la CNT, qualsevol cosa, per desprestigiar. En certa manera, és lògic, perquè si algú tenia por que la CNT s’implantés aquí a Catalunya era Comissions Obreres… I dic Comissions Obreres perquè la UGT en aquell moment no eren res, no pintava res. Hi va haver un temps que la CNT va agafar un auge, que semblava que pogués tenir influència. Tothom sabia que els altres sindicats posarien problemes a la CNT, que l’estat posaria problemes, però per desgràcia no es van poder solucionar aquestes situacions.

Un altre handicap, aquest intern, era que per exemple dins la CNT, amb l’excusa de no ser burocràtics, es criticava per exemple que no podia tenir un advocat, un gestor… Si tu vols tenir una organització una mica seriosa, que els treballadors que s’apropin estiguin una mica defensats, has de tenir eines… per què sinó aquest treballador se n’anirà a un altre sindicat. I per exemple, en un moment et pot funcionar l’acció directa, però potser en un altre moment et pot funcionar alguna altra cosa. I a sobre les discrepàncies, que si la CGT, la autèntica,… això va fer que no anés enlloc.

També devia suposar un problema el fet que s’introduís l’heroïna?

Això va ser lo pitjor. Si tu vols destruir un poble posa-hi heroïna i merdes. Això va ser criminal. Quan jo era jove i parlàvem de les drogues, a la Colònia ningú sabia res de les drogues. Fins als 18 o 19 anys ni punyetera idea, només per les pel·lícules o bandes de música, se sentia que algú havia mort per sobredosi i tal, però només se sentia. Va ser a partir de la mort de Franco, cap al 1977-78 que va començar la seva introducció, però fins aquell moment res de res. Llavors hi ha els anys caòtics que van ser els 1980, a partir de l’any 80 va ser una cosa catastròfica, ho van destruir tot, no només a la Colònia, a qualsevol barri de Barcelona, a tot arreu. I la droga incidia a la gent jove, que és la gent que es podia moure. Va ser una cosa tremenda