Altre cop hem hagut d’escoltar impunement comentaris punyents per part de la patronal. En aquesta ocasió, ha estat el President de l’Associació Espanyola de la Indústria Elèctrica (Unesa), Eduardo Montes, el què intervingué per defensar descaradament els interessos de les cinc empreses elèctriques més importants de l’Estat Espanyol que obtingueren al llarg dels tres primers trimestres del 2013, 7.639 milions d’euros de beneficis.
En unes declaracions realitzades a Barcelona el passat dilluns, Montes afirmà que “la pobreza energética no es la más acuciante de las distintas vertientes de pobreza que hay en España” i instà a parlar de pobresa en general enlloc de parlar de pobresa energètica.
Que un multimilionari s’animi a parlar de pobresa pot resultar com a mínim ofensiu. Que a sobre, s’atreveixi a banalitzar-la i a estratificar-la sense haver-la hagut de patir mai resulta insultant. A l’any 2012, almenys 1,2 milions de llars de l’estat espanyol hagueren de fer front a talls en el subministrament elèctric per la impossibilitat de fer front a les tarifes de llum. En un moment que nivell públic s’aconsegueix visualitzar les múltiples cares que té l’exclusió social, no cenyint-la merament a l’alimentació i l’habitatge sinó anant més enllà en ares a aconseguir una vida digne per tothom, aquest senyor que va tan ben vestit intenta expulsar-se qualsevol responsabilitat.
Assenyalar que hi ha pobresa energètica significa assenyalar que no tothom pot accedir a l’energia per què hi ha empreses que s’estan enriquint amb una necessitat bàsica. Per això pel senyor Montes és millor parlar de pobresa en general, com si aquesta no fós causa ni responsabilitat de ningú. A més a més, la solució que proposa és per plorar. Parla de “arrimar todos el hombro para salir de la situación de pobreza”, que a les orelles de qualsevol mortal, sona a “estrènyer-se de nou el cinturó” o a “prepareu-vos per passar fred que vindran noves pujades tarifàries”. Com si totes anéssim al mateix vaixell. Com si el senyor Montes estigués realitzant algun tipus de sacrifici. Com si sabés què és el passar fred per manca d’electricitat o el fer mans i mànigues per poder pagar la factura de la llum.
A l’estat espanyol produir energia elèctrica surt molt rentable: concretament més del doble de rentable que la mitjana europea. Firmes com Iberdrola, Endesa o Gas Natural aconseguiren l’any 2012 situar els seus marges de beneficis en el 6,78%, mentre que les grans elèctriques del vell continent, deixaren aquesta ràtio en el 2,62%. Per altra banda, el rebut de la llum ha augmentat un 63% des del 2008.
Aquestes xifres no fan més que invitar a actuar contra tanta ignomínia. Òbviament s’haurien d’accentuar les protestes i respostes contra les agressions de la patronal elèctrica. Però quan protestar no és suficient arriba l’hora de buscar solucions. A nivell immediat, i davant les situacions d’emergència o com a boicot a les pujades tarifàries, punxar la llum pot ser una solució mitjançant l’acció directa. Lluny de la idea que intenten transmetre’ns, punxar la llum del carrer no és robar l’energia del veí, sinó és expropiar l’energia directament d’una companyia elèctrica. Companyia que no ho oblidem s’ha enriquit a les nostres esquenes i ha espoliat els recursos de molts països econòmicament empobrits. Si totes punxéssim la llum, aquesta deixaria de ser vista com un negoci i possiblement les empreses hidro-elèctriques passarien a mans públiques. De totes formes, la nacionalització de les companyies hidro-elèctriques no ens sembla la solució, per què s’ha comprovat que per molt que un servei sigui públic no vol dir que estigui a l’abast de tothom (que sigui gratuït), que s’eviti el benefici personal, que no estigui centralitzat o que respecti la naturalesa, per nombrar tant sols algunes de les mancances dels serveis públics. Per nosaltres, la solució passaria per crear una xarxa descentralitzada de producció d’energia multi-forma, aconseguint que cada barri i cada ciutat sigui el màxim autònoma possible energèticament parlant, possibilitant el control directa de la producció i el consum responsable. Energia autogestionada, per tant. I tot, intentant evitar aquestes grans vies elèctriques que destrossen les contrades causant ferides constants a la terra.
Per arribar a aquesta utopia realitzable ens queda molt de camí, començant per posar fi a la mentalitat individualista, consumista i pro-desenvolupament. Per algun lloc hem de començar a caminar. T’hi apuntes?