La política institucional és una tragicomèdia. En la posada en escena de la política, l’art de la dialèctica és allò més important. La paròdia de la realitat cobra més força que la realitat mateixa. No importa el què es fa, sinó allò que es diu. I la part sarcàstica de tot plegat, és que les conseqüències de la comèdia de la política institucional són tràgiques.
La política institucional és una tragicomèdia. I al portaveu del govern municipal de CiU, Antoni Llobet, de cop i volta li preocupen les privatitzacions. El veurem aviat en una de les marees ciutadanes? Resulta que no. En unes declaracions sublims, s’ha erigit contra la propietat privada a l’afirmar que l’okupació de la Sala Ciutat es tracta “d’una privatització d’un espai públic que és de tota la ciutat i que un col·lectiu reduït de persones ha fet seu per la força”. Quan un dels pocs espais de la ciutat és gestionat col·lectivament, omplint-lo de nou de vida, resulta que està sent privatitzat. Ens estranya que no hagi parlat d’externalització per part dels okupes, un dels eufemismes que se sol utilitzar des de les files del seu partit fent referència al negoci privat d’un servei comú. Potser ha oblidat que Convergència i Unió ha estat a l’avantguarda de les ones privatitzadores, incloent la paulatina i fortament criticada privatització de la sanitat? No se’n recorda de les desenes de propietats abandonades i pisos sense fer servir de l’Ajuntament, que ni tan sols accedeix a cedir a persones amb perill de desnonament sense possibilitats de pagar un lloguer? “Puros puros los havanos”, que diu la meva mare. “Cívic cínic el polític”, que em surt a mi. També és per llogar-hi cadires la part final de la frase esmentada: allò de la força que han utilitzat. Deu fer referència a la força que s’ha de fer per aixecar la persiana de la Sala? Però llavors per què no ha parlat de força quan els Mossos han fet servir les seves porres? Per què mira que deu ser cansat això de fotre porrassos. I mira que ens n’han fotut per criticar la privatització de serveis. Potser és que si no és per la força de l’acció directa, les coses queden en l’oblit institucional. Com s’ha demostrat amb la defensa de Can Vies o amb la del barri del Gamonal.
La política institucional és una tragicomèdia. I a l’Antoni Llobet, i a tots els actors i actrius del consistori, els hi preocupa la Sala Ciutat com espai de trobada que pot acabar sent i per què suposa un fre a unes obres apanyades amb els senyors del maletí de “la Caixa”. Cada cop que s’engega un projecte autogestionari, suposa una pèrdua de legitimitat a unes institucions que no entenen d’autonomia. Suposa qüestionar la legitimitat d’aquells que ens diuen representar però que no ens pregunten ni ens representen. Suposa posar fi a l’espectacle, córrer les cortines, per a deixar lloc a l’altra realitat.