Ara fa un any que van matar el nostre amic i company Pep Isanta. Avui fa un any perquè els berguedans i les berguedanes contem els anys de Patum en Patum. Ara fa un any que van agredir la nostra festa, la nostra alegria, els nostres somnis col·lectius, que van ferir greument les nostres entranyes. I per algunes sempre hi haurà un abans i un després.
Ara fa un any que gaudíem totes de la nit quan va irrompre la violència més absurda per atacar-nos brutalment. I després d’allò no només hem hagut de lluitar contra la tristesa. Hem hagut de lluitar contra institucions, polítics i despreciables personatges que han anat a ferir més l’ànima ja dolguda. Un record especial des de aquí pels mossos d’esquadra —tan acostumats a reprimir-nos— per negar-nos l’auxili, a la Tura, que es va recrear tan cínica en el nostre dolor, a l’Ajuntament de Berga, per la seva passivitat freda i inoperant tan lluny del sentir popular i als mitjans de comunicació: excepte comptades excepcions, ja podeu anar tots a pastar fang. Ha estat una lluita difícil, llarga, però el poble ha estat constant i no ha deixat de lluitar. Per sobre de pressions polítiques, amenaces i pors, no hem oblidat. Oblidar és trair, és abandonar, és condemnar-nos a ser víctimes una vegada més.
Del que hem viscut des de el primers moments de pànic i de dolor fins ara, potser no cal dir-ne més; potser avui no cal. El que toca avui és reafirmar-nos en nosaltres mateixes, aprenent dels cops i dels errors. I aquí estem, un any més, de nou.
Ja fa uns quants anys que diversos col·lectius polítics, culturals, socials del Berguedà fem el concert de divendres de Patum.. I el fem aquí, a les barraques, la nostra festa major.
I perquè estem avui aquí, perquè estem any rere any?
Per construir xarxa social i associacionista al marge de les iniciativa institucional, sempre tan bruta, interessada i partidista. Treballem per crear espais alternatius als dogmes d’aquest sistema, perquè el diner no ho mani tot, per crear espais de crítica social i recreació personal, espais de llibertat gestionats per les persones i per a les persones, que no es regeixin per lleis sinó per pautes, que no es relacionin per interessos econòmics sinó guiats per uns valors concrets; per la solidaritat, per la justícia social, ideals compartits que ens fan companys i companyes. I en això estem, per sobre d’imposicions i contradiccions, que no son poques. Perquè encara ara, malgrat tot, el que ens uneix, és la vida.
El dolor ens ha fet créixer. Ara mirem enrera i veiem el passat entristides i plenes de ràbia: però mirem als nostres costats, al present i veiem companyes i companys units en la lluita per una transformació radical de les relacions socials, i que així sigui.
La única lluita que es perd és la que s’abandona; poble de Berga, no deixis de lluitar!
Dos petons i una forta abraçada per la família Isanta-Casellas. Va per tu Pep.
SALUT!