«Manresa és un dels sis municipis on la Diputació de Barcelona posarà en marxa, com a prova pilot, una plataforma tecnològica que incorporarà dades de diferents fonts amb l’objectiu d’oferir-los solucions innovadores i apropar-los al concepte d’smart city. Mataró, Vilanova i la Geltrú, Igualada, Granollers i Vilafranca del Penedès són les altres ciutats escollides per participar en el projecte».
D’aquesta manera tan pomposa presentaren els mitjans de comunicació locals l’estratègia desenvolupada per la Diputació de crear una smart regió de la qual Manresa formaria part, en el marc general d’actuació establert d’Europa 2020.
Però, què són les «smart cities» o ciutats intel·ligents? Què s’amaga darrere el seu rostre encisador? Quin concepte «d’intel·ligència» defensen? En el número 57 d’El Pèsol Negre, en Hiram Gascoigne advertia de la lògica neoliberal sota la que s’amaguen les Smart Cities. En Hiram definia les «Smart Cities» o ciutats intel·ligents com «aquelles que mitjançant el desplegament de sensors de tot tipus (fixes i mòbils), controlats per les administracions públiques (inclosa la policia), i grans proveïdors de serveis i infraestructures informàtiques, monitoritza en temps real la vida urbana (mobilitat, contaminació, clima, etc.) amb la promesa d’una millor i eficient gestió.
Les ciutats intel·ligents esdevenen un pas més cap al panòptic global del control social. La informació enviada pels censors seria controlada i centralitzada tan per les administracions públiques com per grans empreses. En una intrusió a la intimitat personal sense precedents, el gran parany és que en nom de la comoditat, es lliura la privacitat. Com a mer exemple, per a la millora de la mobilitat, s’ofereix omplir de càmeres els carrers.
Com el mateix Hiram comentava: «no es tracta de l’urbanisme del segle XIX, amb la destrucció dels barris populars i la construcció de grans avingudes, per facilitar l’accés de la policia i de l’exèrcit (…); tampoc és l’urbanisme del segle XX amb el confinament de les classes empobrides en polígons residencials perifèrics (…). A diferència d’altres ocasions no fa falta enderrocar i construir. Només és qüestió d’aplicar a l’espai físic (…) les tecnologies digitals, el desplegament de les quals ha influït de manera directa en els espais urbans, redefinint-los i modelant-los, per exercir un major control amb el pretext de millorar la vida dels seus habitants».
Per defensar la implementació de les smart cities es ressalten a nivell discursiu aspectes atraients com la reducció de gasos contaminants, l’eficiència energètica o la millora de la mobilitat.
Altre cop la tecnologia es defensa com la salvadora dels problemes de la humanitat, seguint els paràmetres de la denominada «tecnologia transformadora», que històricament no ha suposat més que una promesa. Perquè en societats tan desiguals on el poder econòmic és el què mana, la tecnologia no és neutre: ha estat una eina de reproducció de les desigualtats i de benefici empresarial. La revolució industrial suposà un gran desenvolupament econòmic, però implicà unes condicions de vida deplorables per les classes populars. La revolució verda (amb la seva tendència de moda dels organismes modificats genèticament), sempre s’ha volgut vendre com la medicina per acabar amb la fam al món, obviant que no és qüestió de quantitat sinó de desigualtat el quid de la qüestió. I així podríem continuar una bona estona.
Els sensors de les «smart cities» només ofereixen dades, que qualifiquen d’empíriques, sense qüestionar les causes, incapaços d’analitzar els motius. Ens donen respostes prefabricades per què obviem les preguntes. «Gràcies a l’extensió de sensors millorarem l’eficiència energètica», prometen. De què ens serveix tendir cap a l’eficiència energètica si seguim apostant per les fonts d’energia més nocives i apostant per un model de consum insostenible? Perquè la recerca d’una major eficiència es fa sobretot en termes de valor econòmic, en tant que des d’una perspectiva neoliberal el desenvolupament urbà només té sentit en aquests termes. Al desenvolupament desmesurat de les privilegiades ofereixen encara més desenvolupament desmesurat abocant-nos a l’abisme d’acabar amb un planeta finit.
Manresa Smart City
L’aplicació «Manresa participa» és un exemple clarivident del model que s’aposta per implementar amb les smart cities. Desenvolupada per l’empresa Absis, es presenta com «el canal de comunicació més complet d’interacció amb els ajuntaments des de telèfons intel·ligents o tablets». La tecnologia permetria connectar amb els sistemes informàtics de l’Ajuntament i optimitzar la gestió de la «participació ciutadana», augmentant la seva eficàcia. Amb diversos subapartats, «Manresa participa» permetria denunciar «actes incívics», informar de l’agenda d’activitats, de les afectacions de trànsit, així com disposaria de servei de geolocalització entre d’altres.
Davant de tantes bones intencions ens sorgeixen les preguntes. La primera d’elles ve directament relacionada amb l’empresa Absis, centrada en la tecnologia i els serveis a l’administració. Més enllà del qüestionament que ens suposa la derivació de fons públic a empreses privades per satisfer unes necessitats creades quan hi podrien haver altres prioritats socials, el grup Absis ha estat patrocinadora (a través de la seva empresa Tecnogeo) d’esdeveniments de l’exèrcit on havien de localitzar objectius militars a partir d’imatges geoespacials. De fet és molt difícil deslligar les empreses de noves tecnologies del complex militar-industrial o policial, en una retroalimentació constant sense complexes ni remordiments. L’exemple proper més simptomàtic podria ser INDRA, encarregada del control fronterer o de múltiples contractes amb l’exèrcit. Treure rèdit econòmic de les misèries dels altres ens sembla francament menyspreable.
«Manresa participa» també deixa clara allò que els consistoris i la política partidista entenen com a «participació ciutadana»: l’enviament unidireccional d’informació de la població cap a l’administració. Participar és delatar, és presentar una queixa en un clic. És promoure que les persones es transformin en els ulls i les orelles de l’estat, en un context on les ordenances de civisme suposen una forma classista de mantenir la pau social. És continuar amb la lògica de la delegació. La gent dels barris no pot decidir sobre les coses essencials ni s’acostuma a gestionar els possibles conflictes, sinó que avisa les autoritats perquè intervinguin. Aquesta participació ens sembla una paròdia.
Una de les altres mesures que ha desenvolupat l’Ajuntament per tendir a les smart cities ha estat el desenvolupament dels denominats «parquímetres intel·ligents». Uns parquímetres que permeten el pagament amb targeta de crèdit, pantalla tàctil o connexió 3G. Amb aquests nous parquímetres esperen netejar la imatge de la seva nul·la competència a l’hora de gestionar les zones blaves. Manresa és una de les ciutats de tot l’estat on es paga més car aparcar en zona blava, per culpa de la hipoteca astronòmica de l’Ajuntament amb les grans constructores que ha fet aberracions arquitectòniques com la Plaça de la Reforma. A més, deriven diners cap a un dels empresaris locals, ja que els nous parquímetres han estat fabricats per l’empresa manresana Oliva Torres. Recordem que Oliva Torras participà en un concurs amb la multinacional armamentística Lockheed Martin per produir vehicles per l’exèrcit espanyol.