Una aproximació a l’Església al Berguedà
Les religions són sistemes de creences basats en dogmes que pretenen donar solucions tancades a un tot. Responen preguntes simples, però no resoltes, com el sentit de la vida o què hi ha després de la mort, amb un manual o llibre sagrat que conté totes les respostes. La doctrina no admet esmenes, debats ni qüestionaments; s’hi creu o no s’hi creu, sense possibilitat de comprovació. El dogma és monolític, una autoritat major que els humans –i no altres ésser vius– hem d’obeir si volem optar a la vida eterna. No totes les religions han tingut la mateixa sort; la majoria, relegades a supersticions, han acabat desapareixent en detriment d’unes altres que s’han imposat i estès internacionalment gràcies a guerres de conquesta i aliances amb el poder més genocida.
És el cas de la religió catòlica, que a casa nostra i representada en l’Església ha estat estretament lligada sempre al poder per tal d’imposar-se; de fet mai ha existit del tot la separació d’Estat i Església. És especialment tràgica per a la societat la història de l’església al nostre país: des de la Inquisició, la contrareforma i els constants abusos a pobles i escoles, fins el més recent: la croada nacional que va donar pas a quaranta anys de nacionalcatolicisme sostingut sobre un genocidi beneit per l’església. L’obediència i la promesa d’una altra vida després de la mort han servit per justificar les injustícies i desigualtats socials més escandaloses al llarg dels segles i mantenir l’ordre social. L’Església que prega pels pobres ha combatut activament qualsevol progrés social que pogués posar en dubte els seus privilegis i dels seus amics els rics, així com la seva restrictiva moral. És, de fet, la hipocresia de la institució i el seu accionar reaccionari el que explica a casa nostra l’existència d’un sentiment anticlerical en determinades capes socials ansioses d’un canvi social.
Una institució reaccionària amb molt de poder
Avui en dia l’Església segueix sent una institució conservadora, sexista i enemiga de tot progrés, i segueix tenint molt de poder. En són un exemple les mobilitzacions contra la igualtat de drets dels homosexuals que la Conferència Episcopal va impulsar no fa tants anys, la seva postura masclista contra el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, la lluita per mantenir la seva doctrina en centres educatius, o el seu suport directe a polítiques d’ultradreta. A l’Estat Espanyol, l’Església gaudeix d’uns avantatges molt importants gràcies a un concordat firmat a principis del 1979 on s’estableixen els seus privilegis en matèria econòmica, d’ensenyament, assumptes jurídics i culturals. La institució religiosa rep fons públics a través dels pressupostos generals de l’Estat per la conservació de centre religiosos, per col·legis catòlics i professors de religió, i a través de la casella de la Declaració de la Renta (IRPF); rep fons públics per l’assistència a hospitals i centres penitenciaris, i està exempt de pagar impostos com l’IBI. En aquest sentit, Europa Laica va calcular que només durant el 2013 l’Església catòlica va rebre 11.000 milions d’euros (més de l’1% del PIB) de les administracions públiques, a través de l’exempció d’impostos com l’IBI. Els bisbes compten amb els seus mitjans de comunicació d’ultradreta com la cadena COPE o 13 TV amb abast estatal. De la mateixa manera, és molt important tenir en compte que controlen bona part de l’educació a través d’escoles concertades pagades amb diners públics, així com l’enorme patrimoni del qual disposen, sent –segons Europa Laica– una de les propietàries més important de tot l’Estat.
Bisbe jove, velles idees
Xavier Novell va ser nomenat a finals del 2010 i amb només 41 anys esdevenia el bisbe més jove de l’Estat. Més enllà de la seva adhesió a la causa catalanista les diferències amb els seus superiors són ben poques. Novell és igual d’homòfob que els seus caps. En són exemples les seves declaracions desaconsellant d’adopció en els casos que no es pugui donar al menor un pare i una mare o les seves paraules recolzant el bisbe d’Alcalà d’Henares –Juan Antonio Reig– que va qualificar l’homosexualitat de malaltia curable i la va relacionar amb la prostitució. Novell, de fet, va dir textualment: “Hi ha grups que es senten ofesos, quan senzillament s’exposen els criteris morals que poden guiar una conducta que porti pau i veritat”. El sexisme de Novell també va en consonància amb la institució. En són una prova les seves declaracions en relació amb la retrògrada llei de l’avortament, que el PP pretenia aprovar el 2012: “Por lo que he leído se queda muy corta. Sin dejar de alegrarme que se limite el “derecho” al aborto, yo deseo que se penalice de nuevo este crimen.” Tampoc sorprenen les seves opinions sobre el sexe i l’ús del preservatiu: “-Preservatiu? “No”.-En algun cas? “No.”. -I per prevenir malalties? “Hi ha altres camins. Com la castedat, per exemple”.”
Pèrdua d’influència
No és cap secret que la religió catòlica no està passant pel seu millor moment. S’ordenen pocs capellans, les esglésies estan buides i cada vegada hi ha menys creients. A finals de novembre del 2014 els dos únics frares franciscans que encara hi havia al convent de Sant Francesc van fer les maletes i van marxar. Abans, d’altres religioses havien seguit el mateix camí: és el cas de les vetlladores, el de les monges dominiques, o el dels germans de la Salle, que se’n van anar a viure a Manresa. La comunitat més nombrosa és la de les Vedrunes. Són 20 però estan totes jubilades. També queden 9 sagramentàries, que són monges de clausura, i finalment les 8 monges de la residència d’avis Nostra Senyora de Queralt, famoses perquè el dia de les eleccions porten a tots els residents a votar en massa pel Partit Popular. En total 37 religiosos, una xifra bastant menyspreable tenint en compte que durant la República n’hi havia hagut més de 3.000.
Canvi d’estratègia
El Bisbe Novell enceta una nova etapa que pretén ser expansiva sense renunciar a les idees més reaccionà- ries de l’Església. En aquesta línia, a mitjans del 2012 nomenà Marc Majà com a rector de Berga, un capellà jove però de la corda del Bisbe. Algunes de les mesures que adoptà el nou bisbe fou la d’obligar als treballadors de Càritas a realitzar cursos de religió. Novell vol que les decisions a Càritas depenguin exclusivament de catòlics practicants que hagin rebut el sagrament de la confirmació. La finalitat és utilitzar l’ajuda als més pobres com a moneda de canvi per aconseguir la seva conversió. Segons Novell, els voluntaris de Càritas: “Han de descobrir la mística de fer tot això de tal manera que suscitin interrogants, propiciïn el diàleg sobre el perquè de llur caritat, fins a fer possible l’anunci significatiu de Jesús i la proposta d’un camí de conversió”. També a partir del 2014 es va recuperar la processó de Corpus, que no es feia des de 1969 per falta de gent, i es començaren a projectar pel·lícules religioses a l’únic cinema de Berga – propietat de l´Església– amb presència i presentació del mateix Bisbe. A finals del 2015 s’implementarà el programa “l’Església que surt”, que al més estil dels Testimonis de Jehovà intentarà contactar de manera activa amb persones que estiguin passant per dificultats per tal de captar-los. En aquesta mateixa línia, a finals de 2015 Càritas Diocesana anunciava l’obertura, a l’antic convent de les Vetlladores de Berga, d’una casa per a dones en risc d’exclusió social. Sota aquest nom tan bonic, aparegut en tots els mitjans de comunicació locals, s’hi amaga un projecte criminalitzador de l’avortament i que té per finalitat “acollir dones que volen tirar endavant el seu embaràs malgrat la pressió perquè avortin” i, evidentment, buscar la seva conversió. En la mateixa direcció va el “Projecte Raquel” també impulsat pel bisbat, que culpabilitza les dones que han avortat per seguidament pretendre acompanyar-les en el seu penediment. “Un avortament destrueix dues vides. Volem ajudar-te a recuperar-ne una: LA TEVA” sentencia el fulletó de promoció.
Poder local i Església
Tot i la secularització de la societat i la davallada de religiosos, l’Església segueix tenint un gran poder, també al Berguedà. Controla encara els naixements a través dels batejos, i la mort, a través dels enterraments religiosos –a Berga ni tan sols existeix una sala municipal condicionada on realitzar un funeral laic en condicions–; controla bona part de l’educació a través de les seves escoles concertades –pagades amb diners públics– com són l’escola Vedruna, la Salle o l’escola Xarxa; controla esplais, com el de les Colònies de Borredà; té representació al Patronat de l’Hospital Sant Bernabé de Berga, on les monges Vedrunes es passegen per les habitacions dels malalts; controla també residències d’avis com la de La Nostra Senyora de Queralt; i, de la mateixa manera, promou l’assistència a les persones desvalgudes
a través de Càritas a través de la qual busca la seva conversió. En aquest sentit, remarcar que l’església destina més diners a finançar 13 TV –10 milions l’any– que a Càritas –6 milions l’any–. El nomenclàtor és un exemple del poder que té l’Església: els noms de Sants, Capellans i Verges hi són sobradament representats, i la proposta de canvi del CEJEB ha aixecat una polseguera considerable. Tenen control ideològic també sobre l’espai públic,i no poden permetre cedir ni un mil·límetre, i menys a favor de qui els van qüestionar els privilegis. Recordem també el terrabastall que va suposar treure el santcrist de la sala de plens. I aquest any tenim el centenari de la Coronació, una mena de catarsi catòlica de reafirmació capitanejada per personatges recalcitrants i descendents ideològics del feixisme més genocida. Un acte religiós que ens volen fer passar per cultural i representatiu del Berguedà. Mentrestant, alguns seguirem reivindicant el Berguedà insubmís, desobedient, anarquista i revolucionari, aquell que han volgut soterrar sota l’espasa i la creu.