Josep Maria Reguant i Gili, psiquiatre i polític català. Va néixer a Torrelles de Llobregat el 1941. Quan tenia de 2 a 3 anys es va traslladar amb la seva família a Sallent. De jove es va afiliar breument a UDC (1964), fou dirigent de la CNT (1976-1977), va ser president del Consell Nacional i diputat amb ERC a principis dels anys 90 i va fundar un partit propi anomenat Acció Municipal de Catalunya (1995). És autor dels llibres: Marcelino Massana: ¿Terrorismo o resistencia? (1979), Home lliure, terra lliure: reflexions per una alternativa (1983) i Radiografia d’una ruptura (1996). Actualment resideix a Calonge, al Baix Empordà.
Com va començar la teva connexió i implicació amb l’anarquisme?
L’assumpte és… Quan jo tenia 9 anys, a Sallent es parlava molt del Massana. «Que si el Massana ha fet, que si el Massana no ha fet, que si el Massana ha frenat uns camions de carbó que anaven a Montserrat i se’ls ha quedat.» Coses com això mai van ser veritat, però es deia. La sensació que es tenia era que el Massana feia i desfeia tant com volia i els «tricornis» no podien amb ell. El Massana i el seu grup, eren com gent intangible, és a dir, hi eren, però no hi eren. I cal tenir en compte el context d’aquells moments, la comandància de Manresa havia escampat dos cents homes per tota la zona, l’ocupació era ferotge.
Llavors, a partir d’aquesta idea i a mesura que em vaig fer gran, jo em preguntava: «On m’he d’ubicar jo? Què faré? On puc anar? Partits polítics? Unió Democràtica? Partit Socialista?» La veritat: jo no em trobava bé en cap. Fins que em vaig dir: «Coi home, si tu no tens ni llei ni ordre, ni el vols.» I llavors ja ho vaig trobar, però em va costar.
Vas ser present a l’autòpsia de Ramon Vila, el Caracremada.
Sí, el meu pare era metge titular de Sallent i aquella nit el van trucar com tantes altres vegades. Tot i que aquell dia de seguida vaig veure que hi havia dos cotxes de la guàrdia civil davant de casa i sempre que el venien a buscar per aixecar un cadàver venia només un cotxe amb dos guàrdies. Doncs aquell nit hi havia dotze guàrdies i un capità, una cosa tremenda. El meu pare em va dir: «Vols venir?» I hi vaig anar.
En Ramon Vila havia volat unes torretes a Castellnou i el van esperar 200 homes apostats allà durant 7 dies. Sabien que estava amagat i just aquella nit, que era lluna plena i hi havia claror, el Ramon baixava i va ser quan el van tirotejar, però tot i tirotejar-lo només el van tocar dues bales. Una bala li va trencar el paquet bàscul nerviós del genoll, i l’altre li va tocar el paquet caròtide. Va caure, es va quedar assegut, i inclús va disparar però no va tocar ningú. Allà es va quedar agonitzant de 5 a 7 hores, fins la matinada. Aleshores hi vam anar nosaltres, i vam fer l’aixecament del cadàver. Jo tenia 22 anys.
Què va passar entre el teu pare i un falangista a l’autòpsia del Ramon Vila?
Abel Rocha, el falangista que va rematar Quico Sabater, volia entrar a l’autòpsia de Ramon Vila. T’explico: el maqui Quico Sabater va patir aquell setge a la masia Mas Clarà, on li van matar tots els nois, però ell es va poder escapar arrossegant-se i va sentir una veu que deia: «No disparen, soy el teniente». El tinent del grup anava passant a donar ordres a diferents punts i el Quico es va orientar per la seva veu. Va anar a topar amb ell i li va fotre un castanyot al cap. Llavors en Quico va dir: «No disparen, soy el teniente». I es va poder escapar, però ja anava malferit. L’havien tocat vàries vegades i sagnava bastant. Va pujar al tren, va baixar a Sant Celoni, va trucar a la porta d’una casa, però l’hemorràgia era molt forta. Llavors aquest, el falangista Rocha, que era sometent, va anar allà i el va rematar. I quan anàvem a fer l’autòpsia a Ramon Vila amb el meu pare, el Rocha era allà i ens va mostrar una bala que feia servir de clauer i ens va explicar que amb aquella bala havia matat al Quico Sabater. Llavors, quan es va haver de fer l’autòpsia, el meu pare va enviar a la guàrdia civil: «Baixin i pugin el cos». I ningú hi volia baixar. Finalment vam baixar el meu pare i jo a buscar el cos del Ramon Vila i llavors vam entrar dins del cementiri per fer l’autòpsia. Allà l’Abel Rocha, va entrar i va dir: «Jo vull veure aquest tio». I el meu pare, que era un home que mai li havia sentit aixecar la veu, es va aixecar i va dir: «Usted fuera de aquí». Va dir als guàrdies civils: «Este señor, fuera». I el va fotre fora d’allà. El meu pare era un home que havia estat als camps de concentració i havia fet la guerra de l’Àfrica, així que ningú li va contestar res. Llavors vam fer l’autòpsia i una vegada feta es va enterrar el cos allà al costat del cementiri, que ara em penso que ja és dins.
Com vas entrar en contacte amb el Massana?
El Massana el buscava jo, era una fantasia de la meva infantesa. «¿Aquest és viu o és mort? On collons és? Per l’edat ha de ser viu». Vaig fer contactes i vaig anar a parar a Toulouse, a casa d’aquella noia de Palafrugell, la Rosa Laviña, també llibertaria. Però em va dir: «És inútil, viu allà però no cal que hi vagis perquè no rep a ningú, no vol saber res de ningú».
Doncs molt bé: jo me’n vaig anar cap allà, al Mas Letaier. Baixo del cotxe, veig que té una euga i un gos, truco a la porta i surt la Maria Carbó. I em diu: «No hi és, no. Bueno, qui li haig de dir que ha vingut?» Vaig respondre: «Diga-li que sóc Josep Maria Reguant, fill del metge de Sallent». Llavors la Maria va entrar cap dins i va sortir ell. I em diu: «Tu dius que ets el fill del metge de Sallent?» Vaig dir que sí i va continuar: «Doncs passa». Em va fer passar i ja sempre més vam tenir molta relació, fins que es va morir. Abans hi havia anat altra gent, per exemple l’escriptor Eliseo Bayo, però el Marcel·lí els havia dit sempre que no volia parlar.
Què et va explicar en Massana de les caigudes de 1949 i en concret les del Berguedà?
Ell sentia molta pena. Tenia un gran sentiment de deute i gairebé de culpa. Tot va començar amb l’atracament a Fígols, on es van equivocar de cotxe i llavors van venir les caigudes. Això que ell sempre s’estava 24 o 48 hores observant els punts on volia anar i fins que no els tenia apresos de memòria no actuava. És l’únic que mai va tenir cap baixa als grups. El Marcel·lí era com un nen gran, però un nen espavilat, intel·ligent i responsable.
I de l’exili Berguedà, a qui més vas conèixer?
El Minga (Josep Ester Borràs) no el vaig conèixer, però sí que vaig conèixer el Ramonet Xic, que era un àcrata conservador i també creient. El Massana li fotia cada pal, que el desmuntava: «Què collons Ramonet, tu què catòlic ni llets ni hòsties!»
També vas militar a la CNT i, per exemple, vas participar en la vaga de gasolineres.
Sí, vaig participar en aquella vaga i em van enganxar. Vaig anar a una benzinera dels afores de Barcelona que tenia obert i els vaig dir: «Escoltin, vostès són esquirols. Passaré d’aquí dues hores. Tanquin, perquè si no, els faré tancar». Vaig ser molt innocent. Quan hi vaig tornar, qui creieu que m’esperava allà? Doncs cap a 20 tios dels grisos amb un mando i em van cosir a hòsties, em van deixar trinxat. I llavors em deien: «Como es possible que usted siendo médico haga estas cosas?» I jo deia: «Lo hago por ustedes, para que vivan mejor».
I el Joan Garcia Oliver com el vas conèixer?
El Joan Garcia Oliver, en la meva modesta opinió, és la ment més important que ha tingut l’anarquisme mundial. La seva autobiografia, El Eco de los Pasos (1978), la fa sense cap pressió i mai ningú li ha contradit res. En Joan Garcia Oliver el vaig conèixer a París quan li van publicar el llibre, i em va fer molt bona impressió. Llavors li vaig dir que vingués a Barcelona a viure a casa meva i em va dir: «Escolta’m, només vindré si em trobes una feina i puc treballar. Si no em guanyo la vida, no vinc». Ell estava amb la seva dona i encara no se li havia mort el fill a Mèxic, cosa que poc després el deixaria mig trinxat. A mi em va semblar un home molt lúcid, un tio molt capaç, no m’estranya gens el paper que va tenir. Una de les preguntes que li vaig fer va ser: «Joan, en què us diferenciàveu tu i el Durruti?» La resposta no la sabríeu pas. Va contestar: «Que jo sóc viu i ell és mort». I aquest era Joan Garcia Oliver.
Quins més vas poder conèixer?
Home, un de molt important és en Ricardo Sanz, que va ser el substitut d’en Durruti al front. També va ser el comandant de les bateries de costa. El Ricardo Sanz vivia a Toulouse, tenia 86 anys i vivia sol, pujava tres pisos i es feia el menjar. Només hi anava la seva filla un cop de tant en tant per planxar-li la roba i ell encara s’emprenyava. D’aquest em va quedar una molt grata impressió. També vaig conèixer l’Antonio Ortiz. L’Ortiz era de cuidado. Era molt murri ell.
Quines característiques i valors destacaries de tota aquesta generació?
Eren gent que no tenien l’ambició de conquerir res. És a dir, més aviat tenien l’ambició de conquerir a nivell col·lectiu. Però com a individuals, no necessitaven res, ni volien res. I penseu que això de no necessitar res dóna molta llibertat, moltíssima llibertat.
La impressió que jo he tingut del contacte amb aquestes personalitats de la guerra civil, és que les circumstàncies els van portar a ser comandants de divisió, caps, etc., i que després van tornar als seus orígens amb tota naturalitat.
I què en penses de l’absolut oblit que hi ha respecte a aquestes persones i els seus actes?
Si tinguessin més seguidors, els tractarien d’una altra manera. Són sants que no són d’aquesta església, per dir-ho d’alguna manera. I l’església de la qual són sants és molt minoritària.
Què en penses del present i futur de l’anarquisme i les seves pràctiques?
Jo crec que avui en dia l’anarquisme està a l’abast de tothom, perquè és una actitud davant de la vida. Molta gent té aquesta actitud sense saber que són anarquistes.