logo cgt
Berguedà

[Ressenya] Anarchy

Anarchy

Societat Doctor Alonso a l’Antic Teatre de Barcelona

Lola de Bellesguard

Montclar, febrer 2017

Així de simple i així de complex: anarquia. Semolina Tomic conjuntament amb la Societat Doctor Alonso ens porten de viatge cap a l’anarquia. I, tot just, al sortir de l’Antic Teatre de Barcelona vaig pensar que una mica menys de Catalunya en Miniatura o Camp del Barça i un xic més d’”Anarchy” aniria molt bé a les escoles i instituts d’aquest coi de país on, fins i tot, les manifestacions s’han convertit en un exemple de maleït civisme. Somiar és gratis o val 10€ que és el que costa aquest passatge teatral —al cor de Barcelona, a tocar del Palau de la Música— per veure la bestiesa que pareix la seva intèrpret sobre l’escenari.

“Anarchy” és una peça compacte. De fet, des de “Només són dones” no veia res amb tanta força i estètica cruesa. Això sí, hi ha dues parts ben diferenciades, la primera seqüència és una introducció a l’anarquia a casa nostra —infinitament més pedagògica que qualsevol classe d’història— impartida per una jove punk de la Iugoslàvia de Tito. A la segona part, et poses el cinturó i ve la fera. Semolina s’aixeca i ens descobreix ja no un discurs aprés als llibres d’història proscrits, si no que comença a parlar de la seva pròpia vivència de l’anarquia. Veu i cos. S’obre el ventall i apareixen a escena les anarquies més salvatges vinculades a diferents expressions culturals —especialment la música punk i el hardcore dels 80 i 90’s—, on s’esbossa també la importància del compromís, de l’acció conscient com a detonant del canvi i del dolor de la pèrdua.

“Anarchy” és una obra que sota una mirada superficial pot tenir una lectura simplista, que pari atenció bàsicament a la posada en escena provocativa que ens regala Semolina. “Anarchy” és una “punkarrada” i de les grosses, sense cap mena de dubte. Però si et grates, no massa, el cervell; t’adonaràs d’una complexitat escènica i argumental que fa caure de cul a terra: el perquè d’una lliçó d’història bocaterrosa, l’exhibició física d’un cos fora de tota normativa i la seva aparent decadència, la imperativa necessitat d’evasió, l’equilibri acústic entre una massa d’espectadors armats i una performer a pèl, la nítida metàfora entre el caos tan necessari i la màxima expressió de l’ordre que pregona, qui si no, el nostre vell estimat i atrotinat anarquisme.