El debat polític entorn la seguretat és una de les principals armes de les quals disposen les forces reaccionàries per esgarrapar vots i guanyar terreny ideològic. En una cursa per veure qui la diu més grossa, les dretes se senten còmodes en un debat en què plantegen respostes simples a problemàtiques complexes. Centrant-se merament en la resposta policial i judicial, pretenen abocar cada cop més persones a la marginalitat penitenciària tot obviant les causes estructurals de la criminalitat.
Es diu que cada text sense context és un pretext. Cada notícia que parla de seguretat sol ser un vot per la dreta. Cada notícia que associa col·lectius sencers amb la generació d’inseguretat, ben podria ser un vot per l’extrema dreta. La responsabilitat (o irresponsabilitat) dels grans mitjans de comunicació en generar un clima de paranoia securitaria és digne de ressaltar. Molts dels que actualment es lamenten de l’eclosió de Vox foren els qui avivaren les banderes d’una suposada crisi d’inseguretat amb la finalitat de desgastar posicions polítiques i opcions partidistes incòmodes per l’establishment. I és que en el món neoliberal de la comunicació allò que importa és la quantitat de clics i la majoria sembla apostar pel morbo en lloc de les anàlisis i reportatges amb profunditat que exigirien una lectura pausada i reflexiva en l’era de la sobreinformació.
A més dels discursos polítics i mediàtics, restem constantment avassallats per empreses que es lucren amb les pors d’altri. L’ofensiva contra la pobresa abocada a l’okupació del proppassat estiu, és un exemple fefaent de com s’incrementen els temors pel benefici econòmic de bancs, lobbies immobiliaris i rendistes, que cada cop amb més perseverança han anat construint un relat que culpabilitza a aquelles que no s’aboquen a la neurosi col·lectiva: d’aquesta manera, no posar una alarma a casa significa no preocupar-se per la família. I qualsevol crim és utilitzat per recalcar aquest terror a ser robada, a ser atracat, a què t’ocupin el pis…,
No ens pot vèncer el discurs de la por. Hale estudià l’impacte de la delinqüència no només sobre “la víctima”, sinó sobre totes aquelles persones que es podrien sentir víctimes potencials des de la seva subjectivitat, advertint que pot produir un temor que modifica les relacions socials i els hàbits de les persones amb nefastes conseqüències col·lectives, tot: (1) fracturant el sentiment de comunitat i transformant alguns llocs públics en àrees prohibides (2) promovent que els ciutadans més rics es traslladin a certs barris i incrementant les bretxes socials entre classes (3) afavorint l’aparició d’actituds punitives i excloents amb determinades minories (4) portant al fet que els ciutadans legitimin en major mesura la reducció de les seves llibertats personals a canvi de major seguretat (5) tenint efectes psicològics en les persones a qui afecta en major mesura (6) modificant els hàbits de les persones, fent-los estar més temps tancades a casa, tot disminuint la vida en comunitat i debilitant els vincles socials.
Davant la impossibilitat de generar noves propostes, des de l’esquerra institucional s’ha optat per donar una resposta similar a l’oferta per la dreta en qüestions de seguretat. La mà dura contra la delinqüència ha estat bandera també de governs progressistes que enduts per l’impacte mediàtic s’han vist arrossegades o han optat per postures suposadament antagòniques a la seva filiació ideològica per tal de mostrar-se com a garants d’ordre. I és que si per posar alguns exemples el dret a l’avortament o els drets per a les persones amb dissidències sexuals i de gènere semblen ser relats que l’esquerra està guanyant, en matèria de seguretat són les dretes les què marquen tendència.
És de vital urgència seguir articulant discursos i generar pràctiques polítiques que des de projectes i perspectives revolucionàries vagin plantejant alternatives a una concepció conservadora i monolítica de la seguretat. Queda molt per fer: en la construcció de referents, d’altres imaginaris possibles, de relats consistents, d’idees-força que vagin esquerdant pors, mites i models que entenen la seguretat com una excusa per mantenir els privilegis i les segregacions i per tant perpetuar les desigualtats socials. Amb aquest article pretenem seguir contribuint a generar un debat tan necessari com inacabat, tot refutant alguns dels mites preconcebuts estesos.
Els carrers són perillosos
Hi ha un consens dins la criminologia en afirmar que el temor de les persones a ser víctimes d’un delicte moltes vegades no es correspon amb les possibilitats reals de patir-lo. O el que vindria a dir el mateix: sovint no hi ha una correspondència directa entre l’augment dels delictes i la percepció d’inseguretat. Quins factors influirien doncs en fer augmentar o disminuir aquest temor?
Les teories provinents de l’ecologia urbana de l’escola de Chicago relacionen la por al delicte amb les característiques ambientals. D’aquestes elucubracions beuen la teoria de les finestres trencades de Wilson i Kelling que defensen que si un edifici té un vidre trencat, augmenta la probabilitat que es produeixin més actes vandàlics a la zona. O la teoria de les incivilitats que afirma que tant aquest deteriorament físic dels barris com la presència de “grups amb comportaments antisocials” poden fer augmentar la sensació d’inseguretat. Val a dir que quan es parla d’aquests grups es fa referència a tot un compendi d’actituds i realitats socials diverses, moltes d’elles no delictives com ara l’alcoholisme als carrers, les bandes urbanes, el treball sexual, la mendicitat,…
En una altra línia, algunes investigacions com la teoria de la percepció de la vulnerabilitat afirmen que aquelles persones amb menys recursos per defensar-se (siguin físics, socioeconòmics o que es percebin a si mateixes com a altament indefenses) experimentarien més por que la resta de la població a ser victimitzades.
Esmenant aquestes perspectives d’autors com Samson constaten que la percepció del desordre és una construcció social que varia en funció de les condicions del barri. I que per tant no és ni la presència del desordre ni la percepció de vulnerabilitat en si mateixa, sinó l’existència de factors que debiliten la comunitat i la cohesió social el què pot incidir més a l’hora d’explicar la por a la delinqüència. Així doncs aquelles persones que viuen en barris amb més llaços comunitaris experimentarien menys nivells de por. L’individualisme i l’aïllament social no afavoreix al fet que ens sentim segures.
Cada discurs que parli d’inseguretat, doncs, ha d’anar acompanyat de la necessitat d’intensificar el teixit social i la vida en l’espai comú.
Si s’hagués quedat a casa això no hauria passat
La concepció tradicional de la seguretat sempre és enemiga de les llibertats. La Nerea Barjola ha parlat molt clarividentment com el cas Alcàsser s’utilitzà bastament per generar un estat de terror sexual entre les dones per tal de posar fi a totes les conquestes de llibertats que anaven assolint. En un relat entre patriarcal, moralista i sucós hi hagué un discurs hegemònic que tergiversà els fets i assenyalà a les nenes d’Alcàsser com a irresponsables per haver anat de festa i fer autoestop. En contraposició a les males dones que viuen la vida com elles volen exercint la llibertat, el relat oficial planteja l’àmbit privat (la família) com a espai de seguretat. Malgrat tots els abusos, maltractes i assassinats patriarcals que es donen entre les 4 parets de les llars.
Un altre exemple concret de com els discursos de seguretat suposen la retallada de l’exercici de llibertats és amb les criatures. La difusió mediàtica de cada incident ha facilitat un sobre proteccionisme que fa que cada cop sia més difícil que vagin soles pel carrer. El pedagog Francesco Tonucci adverteix en una entrevista a Crític que a causa de l’alarmisme, és l’època que els infants d’Itàlia tenen menys taxes d’autonomia malgrat que la criminalitat i els accidents s’hagin reduït dràsticament. Assenyala que els llocs més perillosos pels infants són la casa degut a la violència intra-familiar i el cotxe dels pares a causa dels accidents. I va més enllà, defensant que una ciutat amb criatures soles pel carrer és una ciutat més segura per totes, perquè llavors ens correspondria a tots els adults estar atents i fer-nos càrrec d’allò que pugui passar. “El què s’hauria d’aconseguir”, diu “és més seguretat a través de la presència de nens al carrer, i no a través de la seva absència”.
Si augmentem les penes estarem més segurs
Malgrat que la criminalística ofereix una manca total d’evidències que demostrin que en bona part de delictes una major punitivitat suposi una reducció de la criminalitat, el populisme punitiu s’ha fet un lloc decretant a cop de titular. Avivat per un bombardeig mediàtic avesat al sensacionalisme, sembla que sempre siguin “les víctimes” les què dictin sentència. I no només això: sinó que es pressuposa que el què han de voler i el que han de sentir aquestes víctimes és set de venjança emmascarada de justícia. És així com a l’estat espanyol hem arribat a la dramàtica situació que tot i tenir un dels índexs més baixos de criminalitat dels països europeus, segueix tenint una de les taxes d’empresonaments més elevada. Un augment de les penes només significa un augment de la quantitat de dolor que generem.
Dins d’aquesta dinàmica punitivista i securitaria fins i tot els moviments socials hem caigut en la trampa. Hem vist com esforços esmerçats a exigir nous delictes com el d’odi suposadament encaminats a defensar els vulnerables, ens han tornat com un bumerang perseguint les veus dissidents i contestatàries; com els esforços que es posaven a lluitar per aconseguir que no hi hagi cap agressió, violació o mort més per culpa de la violència patriarcal s’aprofitaven per demanar l’allargament de les penes. Cal ser curosos amb l’enfocament d’algunes lluites tenint en compte la teoria de l’esllavissada: si es demanen mesures punitives per un cas concret per la seva suposada excepcionalitat, és molt fàcil que aquestes mateixes mesures s’acabin estenent i aplicant en altres contextos i sense aquesta excepcionalitat.
Amb més policies als carrers, acabarem amb la inseguretat
La policia és la garant d’un ordre establert injust. Apostar per la via policial és perpetuar un munt de violències sistèmiques que merament contemplen la perspectiva del dret penal d’autor: només es té en compte el delicte sense tenir en compte les causes que l’han provocat. No es va a l’arrel del problema. Al contrari, un cop es deté o s’empresona el “delinqüent” es crea la falsa idea del restabliment com si en la normalitat tot anés com una seda i el problema fossin persones concretes inadaptades.
A més a més, en massa ocasions apostar per la via policial en lloc de facilitar la convivència la dificulta perquè trenca amb el teixit social.
Que amb més policia s’augmenta la seguretat planteja el dubte de: seguretat per a qui? En molts dels barris populars l’aparició de la policia en lloc de generar la sensació de seguretat genera la sensació de perill. Per aquelles que no tenen papers, les què viuen de l’economia informal, les persones racialitzades, les què realitzen treballs sexuals, les què reciclen, les què no tenen diners per pagar el metro, les què demanen almoina, les què viuen al carrer, les què es manifesten, les que tallen carrers, les que paren desnonaments, les que okupen cases o les que opten per vendre petites quantitats de droga per posar alguns exemples, l’arribada de la policia molt possiblement generarà por, odi o almenys desconfiança.
Els carrers estan plens de lladres
L’historiador Tony Judt advertí que “quan hàgem venut tot el que tenim en comú, només ens quedarà defensar les nostres propietats a trets”. Fan falta més anàlisis que ressituïn la despossessió del neo-liberalisme com a generador d’inseguretats. El problema no és que hi hagi delinqüents, és que hi hagi gent que es vegi abocada a delinquir. I si la gent es veu obligada a delinquir és principalment perquè se’ls hi ha negat l’accés als mitjans de producció o a algun tipus de renda. Hem de refocalitzar els qui són els principals lladres: els qui evadeixen impostos, els que privatitzen cada cop més serveis públics, els que s’enriqueixen amb la corrupció, els que exploten els seus treballadors, els qui s’enriqueixen amb l’habitatge,… Són els principals generadors d’inseguretat. Perquè seguretat és saber que no et faran fora de casa. Seguretat és poder tenir una feina digna. Seguretat és no patir per arribar a finals de mes. Seguretat és l’accés garantit a la sanitat i a l’educació. Seguretat és poder moure’t lliurement per les fronteres creades artificialment.
Perspectives i models alternatius a la seguretat ciutadana
Fins aquí hem fet una aproximació sobre quines són algunes de les característiques que podria tenir una seguretat des d’una perspectiva revolucionària. Hauria d’apostar per enfortir el teixit social perquè juntes ens sentim més segures. Hauria de preocupar-se per conquistar cada cop més espais de llibertat contra el recolliment de la llar. Hauria d’evitar recórrer a l’aparell punitiu perquè enlloc de solucionar el problema afegeix més patiment al patiment. Hauria de defugir del model policial perquè perpetua les desigualtats i trenca el teixit social. Hauria de tenir una perspectiva de classe tot assenyalant els principals lladres.
Per repensar altres models de seguretat, però hem de tenir en compte el model de seguretat preponderant: la seguretat ciutadana. Aquest model és el que ha defensat sempre el liberalisme tot partint d’una de les seves màximes, el contracte social: els individus (convertits en ciutadans) entreguen la seva llibertat a canvi de què l’estat es faci càrrec de la seva seguretat. Tal com s’han encarregat d’analitzar múltiples disciplines i teories polítiques, l’estat no és un ens neutre, sinó que defensa els interessos de les elits i entén la seguretat com a manteniment de l’statu quo, atemptant per acció o omissió contra les vides de parts substancials de la població.
Un concepte que intenta allargar la visió reduccionista de la seguretat ciutadana és el concepte de seguretat humana, que incorpora els abusos per part de l’estat a les persones i entén que universalitzar drets i llibertats és una de les millors maneres d’aconseguir seguretat per a un nombre més elevat de gent.
Per esquerdar el model de seguretat ciutadana del liberalisme també hi podem contraposar les mirades de la perspectiva feminista, que defensa que en una societat patriarcal com la nostra, les experiències i vivències de com perceben les persones socialitzades com a dones i o homes l’espai públic varia, i que avui en dia predomina la visió de seguretat de la masculinitat dominant per sobre de totes les altres. O les teories decolonials (entre altres), que opinen que el subjecte hegemònic sobre el qual vehicula l’actual model de seguretat és el de les persones blanques.
També podríem afegir les aportacions de les perspectives abolicionistes que plantegen la despenalització de conductes tipificades com a delictives enmarcant-les en nous paràmetres de regulació no punitius.
Però potser els models que suposen un veritable revulsiu són els models de seguretat comunitària, produïts en indrets on hi ha un alt grau d’autonomia vers l’estat i un fort sentiment de comunitat. A part de l’èmfasi posat en la prevenció de l’educació, aquests models entenen que un conflicte entre dues parts mai és un assumpte només d’aquests individus com si fossin aïllables de la resta, sinó que prové i afecta a tota la comunitat. Busca per tant la corresponsabilització, la mediació de conflictes i la cerca de mesures de justícia restitutiva.
Com fem front a la inseguretat ara i aquí?
Per si no hi he posat prou èmfasi, la principal intenció de l’article és defensar que si la percepció d’inseguretat és una de les principals preocupacions socials i hegemònicament s’associa inseguretat amb criminalitat, hem de plantejar també alternatives factibles i tangibles més enllà d’oferir relats (necessaris) que situen el crim i la delinqüència en un producte de les actuals desigualtats econòmiques i socials.
Si no, en alguns indrets (i sense ser voler ser alarmistes) pot ser que al model punitiu actual de seguretat ciutadana s’hi afegeixin realitats com l’aparició de patrulles ciutadanes de la dreta que de moment apareix tímidament, però comença a reeixir. O que s’estenguin les empreses com Desokupa en altres àmbits.
Ja sabem que hem de canviar la realitat material de la majoria de la població perquè és primordial i ajuda a resoldre molts drames, sí. Però això no és suficient per acabar amb tots els problemes que genera el capitalisme i mentrestant no es produeix-hi aquest canvi tan anhelat continuen moltes pors i odis incrementats a consciència per les elits.
I és en el terreny pantanós de les propostes concretes on sorgeixen moltes preguntes sense resposta:
En indrets on hi hagi notícies i problemes recurrents de seguretat ciutadana ens hem de plantejar intervenir-hi d’alguna manera? O simplement hem de contrarestar els discursos al·legant que tenim problemes més greus? Hem d’acabar amb les activitats delinqüencials que creiem que perjudiquen greument a la població? O les hem de situar políticament i mirar que es dirigeixin contra les elits? Com s’aconsegueix això? Què fem amb les màfies que s’enriqueixen amb les okupacions dels pisos abandonats, per posar un exemple? Canviem l’urbanisme d’alguns indrets per fer-lo espais més segurs per totes? Com construïm narratives que ens permetin viure amb seguretat i llibertat sense reforçar l’aparell repressiu? Volem que es robi als barris populars? Quines alternatives podem oferir per aquelles que volen deixar les activitats delictives? Podem crear borses de treball des dels sindicats? Escoles Populars per aprendre oficis? O hem d’exigir més formació gratuïta a l’administració? I crear comitès de resolució de conflictes des del suport mutu en els nostres barris? Podem fer algun tipus d’acompanyament psicològic o social a les víctimes de delictes que ho necessitin? I als col·lectius estructuralment més vulnerables o a la població que tingui una autopercepció de vulnerabilitat? Es poden potenciar d’alguna manera mesures restitutives?
Desviar la mirada sobre una qüestió tan primordial com la seguretat o oferir una mirada estrábica sobre l’actual concepció monolítica conservadora. Aquesta és la qüestió.
Experiències i casos
Tan dins els espais alternatius com dins el teixit associatiu és digne de ressaltar la quantitat d’exemples que trobem que han representat un pal·liatiu per frenar els discursos securitaris, centrant-se sobretot en la prevenció, la mediació però també en la confrontació. N’hem seleccionat alguns d’ells que per nosaltres són territorialment més pròxims i/o plantegen algun punt de vista original, interessant o controvertit.
Per començar a Manresa tenim l’exemple del barri de les Escodines on a causa de la violació múltiple en un pis del carrer Aiguader sorgiren veus racistes alarmistes i aporòfobes. Per tal de frenar-les, algunes veïnes optaren per realitzar un conjunt d’activitats a l’espai públic encaminades a reforçar la coneixença recíproca. També a Manresa podríem parlar dels esforços de mediació de l’Escola Popular de Joves Al Qowa o l’Associació de Dones Al-Nour al barri de Valldaura que l’Ajuntament dificultà amb un desallotjament exprés d’un habitatge ocupat.
Seguint i per proximitat, al barri del Raval de Barcelona, al problema de la gentrificació s’hi ha sumat el problema dels narcopisos que a part de generar addiccions, també produeixen mala maror i conflictes. Tot i que en un primer moment la resposta veïnal exigia més presència policial com a opció, hi hagué la capacitat de revertir la situació. Des dels col·lectius del barri, s’optà per okupar pisos abandonats pels fons voltors que havien servit de narco-pisos i hi anaren a viure famílies necessitades d’alternativa habitacional. Una intel·ligent forma de canviar una mirada que primerament assenyalava els petits traficants (que al cap i a la fi són els responsables més vulnerables de la degradació del barri) per aquells que realment estan destruint el teixit social fent negoci amb l’habitatge.
Un exemple més llunyà, i de forma més diferenciada, al Barri d’Exarchia de Grècia, la droga s’ha estès de forma incommensurable aprofitant-se de l’autonomia relativa generada per la constel·lació de col·lectius llibertaris i alternatius. La crisi matrioshka ha fet estralls al país helè i cada cop més persones troba en les drogues una forma de refugiar-se, convertint-se en un veritable problema social. A més a més, alguns dels traficants del barri, exerceixen al mateix temps de confidents de la policia tot generant sospites de la possible connivència estatal amb el tràfic. L’aposta dels col·lectius dels últims anys ha estat la confrontativa, optant per realitzar campanyes específiques contra el tràfic de drogues recorrent fins i tot a la violència contra alguns dels camells. Tot i les reserves que ens pot plantejar aquesta opció, hauríem de tenir en compte precedents polítics amb similituds com el barri Christania de Copenhaguen que acabaren perdent molta de la seva essència per culpa de l’aprofitament dels traficants de la seva autonomia.
Per altra banda, als Estats Units han emergit amb forca campanyes abolicionistes impulsades per desfinançar la policia i invertir aquests diners en sanitat, educació o habitatge, arribant-se a aprovar lleis expresses en ciutats com Los Angeles que anirien en aquesta línia.
Per últim, volíem exposar breument com gestionen la seguretat en indrets on s’han produït processos revolucionaris que han aconseguit el control territorial de facto amb alts graus d’autonomia.
A Rojava, al nord i est de Síria, s’hi viu des de l’any 2011 un procés revolucionari que darrere la denominació de Confederalisme Democràtic té com a eixos fonamentals l’alliberament de la dona, l’ecologia i el comunalisme. A Rojava també hi ha policia, tot i que té unes intencions diametralment oposades a les de reprimir el poble i defensar els interessos dels poderosos: són les encarregades de defensar la població. S’entén que la policia no ha d’estar separada de la societat i per això està conformada per gent de totes les edats. A més a més, existeix el cos format només per dones Asayish Jin que a part de dur a terme tasques de protecció en general, s’encarrega de desenvolupar les funcions i les actuacions en els casos de violència de gènere. Una altra cosa que diferencia enormement el model policial de Rojava del model policial hegemònic és que té com a objectiu últim desaparèixer tot apostant per la formació de la població perquè ells mateixos es puguin defensar. Un altre factor a destacar, és que a cada comuna hi ha una comissió encarregada de resoldre els conflictes que puguin sorgir entre la societat. Gràcies a aquesta comissió, es calcula que 2/3 parts dels conflictes que abans passaven pel sistema ordinari de justícia es poden resoldre sense necessitat de recórrer al sistema judicial.
Canviant de continent, Mèxic és l’exemple perfecte de com l’absència d’estat pot suposar un canvi social cap a un model molt més fratricida o cap a un molt més autogestionari i horitzontal en funció dels actors que estiguin més organitzats. El municipi de 20.000 habitants de Cherán és un rar avis de com la problemàtica de la inseguretat acaba cristal·litzant-se en un canvi social cap a l’esquerra. En aquest municipi mexicà, hi havia abans del 2011 molta presència d’un narcotràfic que relacionat amb la indústria fustera, robava, assassinava i violava amb total impunitat. Davant la convivència d’alguns actors estatals, les dones del municipi es plantaren conduint a una insurrecció que acabà amb el control del municipi per part de les seves habitants. Optaren per un model organitzatiu d’acord amb els usos i costums, tot connectant amb el seu passat indígena i crearen la Ronda Comunitària com a mode d’autoprotecció per vetllar per la seva seguretat. Els membres d’aquesta Ronda són elegits per la resta de veïnes tenint en compte la seva honestedat i compromís amb el poble per un període de 3 anys.