Una nova jornada de peregrinatge cap a l’oficina de l’INEM, més amb la idea de tranquil·litzar la consciència que cap altra cosa, per què mai a la vida he aconseguit un sou a través d’aquesta lúgubre xarxa pública. De fet, les últimes dades oficials, admeten que sols el 4% de la població manresana aconsegueix trobar feina a través del SOC. Malgrat la múltiple burocràcia que s’ha de realitzar per a constar com a aturat, l’obligatorietat de firmar cada tres mesos tot i no estar cobrant l’atur, els absurds xantatges d’assistir a programes de recerca de feina per a poder accedir a les paupèrrimes ofertes de treball públic…
Arribo al fantàstic taulell de sempre, amb la peculiaritat que en aquesta ocasió trobo més ofertes que l’habitual. Moltes d’elles producte d’absurdes pretensions empresarials, que ara que ha augmentat la crisi gairebé demanen doctorats per a vendre en supermercats: 5 anys d’experiència en venta de mobles per a una oferta de venedor o 2 anys d’experiència en una empresa que produeix en cadena un producte inútil… Les úniques que no exigeixen una experiència prèvia: fer-se soldat professional!
Al veure 6 ofertes de feina diferents d’unes 60 places del Ministeri de Defensa que ocupen pràcticament tot el taulell, m’entra la mala llet. Una mala llet que s’uneix a la què ja portava per haver de fer sempre l’absurd ritual. Per què resulta que matar gent és un ofici. Per als buròcrates de l’INEM és el mateix ser venedor de mobles que ser un soldat professional. I per ser soldat professional no necessites formació: al contrari, com menys formació tinguis més moldejable seràs. S’aprofiten de la manca de feina per a reclutar a gent aprofitant-se de la seva desesperació. Altre cop els pobres fent de carn de canó de les classes adinerades en guerres i missions humanitàries impregnades de colonialisme. Una nova experiència d’utilitzar les oprimides contra les oprimides: a les què no valen res aquí contra les què encara valen menys en altres països.
M’entren ganes irreparables d’arrancar el taulell i tirar-lo a algú, però la meva part racional s’apodera de mi i m’alerta que potser no faria falta acumular un altre judici; que millor tornar un altre moment. Me’n vaig amb l’autopromesa que la pròxima vegada almenys arrencaré les pàgines de reclutament.
Però una setmana després ja no trobo les ofertes. Prefereixo pensar que potser la convocatòria ja ha caducat, per què si 60 persones de Manresa per desesperades que estiguin accepten fer-se soldats jo prefereixo fer-me l’harakiri. En tot cas, suposo que no serà l’última vegada que s’ofereixen places de mercenaris i sicaris a l’INEM de la ciutat. Esperem que en la pròxima ocasió siguem capaces de reaccionar i aconseguir que les retirin abans no sigui massa tard.
Per què no volem exèrcits ni volem estats! Salut i anarquia!