Lola de Bellesguard
La Valldan, setembre de 2014
Hi ha un nou afartapobres a les comarques empobrides, els autocars de jubilats que omplien els restaurants
prèvia visita guiada a les Fonts del Llobregat o al Santuari de Queralt van a la baixa. Ara ven més una altra
cosa, qüestió de modes, ara es porta córrer fins a rebentar, que suar fa venir gana i la gana porta el “gastu”.
La febrada per les curses de muntanya i l’extensió urbana del running ja fa uns anys que ha envaït els boscos, a qualsevol hora et pots trobar un regiment de personatges disfressats de fluorescents treien la llengua tot intentant batre ves a saber quina marca. La competitivitat, l’esport mal entès i l’afany per guanyar s’ha traslladat a l’entorn natural, i amb ells l’empresa privada amb la cara amable de l’esport com a bandera. Tot s’hi val per fer negoci, i a un il·luminat Marc Ribas Serra fa tres anys que se l’hi va acudir convocar un seguit de curses a les comarques del Bages i el Berguedà sota el grandiloqüent nom de Campionat Maqui. Aquest manresà, diplomat en turisme i antic responsable de Turisme del Consell Comarcal del Bages cerca promocionar la seva iniciativa empresarial sota el paraigües històric dels maquis, però sense embrutar-se les mans: “El campionat maqui no té un caire polític, ni entra a promoure cap tipus d’acte incívic” ens diu a la web de la cursa i és que, és clar, dels maquis d’abans interessa que alguns caminaven molt, però del per què ho feien millor que no hi pensem. No fos cas que alguns d’aquests camàlics que esbufeguen amb el nom de la guerrilla llibertària al dorsal es preguntessin que coi fan corrent com uns esperitats amb el nom d’un col·lectiu revolucionari imprès al pit.
A l’empresa privada i a les institucions públiques mai els hi ha interessat recordar el nom del Massana, del
Ramon Vila o del Joan Busquets per citar-ne només alguns. Aquest últim, per cert, és un dels pocs maquis que encara queden vius i que fa anys lluita perquè es reconeguin els seus drets negats com a ex-combatent després de ser condemnat a mort i passar més de vint anys tancat a les presons franquistes. I mentrestant d’altres fan marca, marca maquis, per fer negoci i desdibuixar la memòria històrica d’una lluita que no podem donar per perduda. Perquè tasses amb el nom dels maquis es venen a les nostres oficines de turisme, perquè conceptes com Maqui Suprem s’atorguen al guanyador de les curses, perquè els promotors d’aquestes curses compten l’any en mesos maquis, perquè els maquis no veuen aigua, veuen Vichy Catalán, perquè tot això ja és aquí entre nosaltres. Mentrestant el testimoni viu d’una lluita real s’apaga i ens deixa una mica més a les fosques entre tanta merda fluorescent.