Manresa, març de 2014
Tremendament solidari
El passat 3 de març Fecsa-Endesa i l’Ajuntament de Manresa intentaren enderrocar el CSO la Tremenda a traïció. Operaris subcontractats per la companyia elèctrica s’atrinxeraren al seu interior i començaren a enderrocar la Tremenda en un intent que es valgué frustrat gràcies a la resposta de les solidàries amb el centre social.
Les responsables de les obres de destrucció potser no s’esperaven una resposta tan ràpida… En menys d’una hora ja tenien una trentena de persones disposades a posar fi a la bruta maniobra, que causà la indignació de moltes veïnes. Per intentar frenar l’operació, les solidàries recorregueren d’una banda—i sense cap tipus de confiança— a una denúncia judicial que òbviament serví per ben poc. Si fos per la injusta justícia actualment la Tremenda ja estaria a terra i només s’haurien pogut treure aquelles pertinences que les treballadores de la companyia (segons el seu criteri aleatori) consideressin importants. Com si per elles tingués algun tipus de valor un quadre regalat, els cartells que representen una part de la història de les lluites llibertàries manresanes dels últims quinze anys, els objectes realitzats al llarg de múltiples tallers, o tantes altres coses del centre social. D’altra banda, s’optà per la pràctica de l’acció directa (que no és altra cosa que l’acció sense intermediaris) que sí aconseguí frenar l’enderroc davant la sorpresa d’unes operàries que no sabien quina cara posar: les solidàries aconseguiren entrar el centre social i desfer la barricada que impedia l’entrada a una irreconeixible tremenda, ja irrecuperable, per 10 maleïts minuts… Si s’hagués aconseguit entrar 10 minuts abans no s’haurien fet les destrosses suficients com per fer-la impracticable. S’hauria evitat la seva devastació.
És impossible per totes les responsables de l’operació saber l’esforç que suposa engegar i donar vida a un centre social. O de ben segur que ho saben i per això (unit a obvis interessos econòmics) han optat per acabar amb ell. El CSO la Tremenda era un espai irreverent al ser gestionat per dones en una societat eminentment patriarcal. Un espai ingovernable, perquè malgrat diversos intents, no s’ha deixat instrumentalitzar ni ha optat pel diàleg amb el poder. Un espai de no renúncia, afinitari, que no sempre s’ha sabut obrir a tothom, però perquè potser això no és el què buscava.
És inborrable de la memòria tot el què es construí conjuntament. Els aprenentatges col·lectius, les cafetes disteses, les nits de conspiració, les interminables rialles amb els cabarets; Les assemblees que es realitzaven, els projectes i propostes que emergien des d’allí… Els moments únics, perquè únic era també l’espai. De ben segur no era perfecte: a l’hivern hi feia fred, costava mantenir-lo net perquè es tracta d’un edifici antic, les relacions humanes no eren sempre fàcilment gestionables com en molts altres espais alliberats, no tenia tanta activitat com es voldria…; però per moltes és el què més s’assemblava a allò que busquem en l’experimentació constant de noves formes de fer. La materialització dels nostres somnis en l’ara i aquí, no postergant-los eternament a l’espera d’una hipotètica revolució social.
Tot plegat deixa un regust agredolç. Perquè la Tremenda no existeix físicament i la hipocresia de FECSA-ENDESA no té límits. Ara diuen que aturen l’enderroc de la Tremenda, quan ja poc s’hi pot fer… Però amb les mobilitzacions aquest passat dilluns recuperàrem una part de nosaltres que tal vegada havíem perdut. Es recuperà la confiança amb molta gent, que ajudà en un moment tan difícil, no només en el trasllat, sinó oferint-se per qualsevol cosa; ens retornà la confiança en nosaltres mateixes, veient-nos capaces de reaccionar fins i tot estant en hores baixes; tornà la confiança en les nostres pràctiques, que s’exposaren al llarg del dia, quan s’expulsaren les tècniques i a les operàries del carrer, quan es parlava i es teixien complicitats amb algunes veïnes, al desallotjar-se simbòlicament una seu de FECSA-ENDESA o al realitzar-se una manifestació combativa. I segurament, es contribuí a recuperar de nou els carrers.
Amb tot, la història esperem que no acabi aquí. Encara queda molt per escriure i molt a dir. Perquè 9 anys de lluita antipatriarcal no es tiren per la borda. Solidaritat activa amb les tremendes!