No et queixis que… tu rai que tens feina!
Barrikada
Tenim una comarca molt tocada per la darrera crisi del sistema; que s’està envellint a marxes forçades; i que veu com part de la seva població en edat de treballar és obligada a emigrar per motius econòmics. Que si bé ha vist reduïda moderadament la taxa d’atur en el darrer any, el nombre de contractes temporals és alarmant i la qualitat dels llocs de treball deixa molt a desitjar.
Hi tenim 2482 aturades apuntades al SOC de les quals 1221 són a Berga. Augmenta el nombre d’aturades registrades que deixen de rebre cap tipus de prestació en 3,5% respecte a l’any 2013 situant-se del 23,5% al 27% durant el 2014. Les que no estan apuntades al SOC (perquè ja no tenen dret a cap paga o han perdut l’esperança) o hi estan realitzant un curs no comptabilitzen en els registres d’aturats.
I portem 5 anys perdent població. Avui dia som 39.823 persones, un 1,4% menys que fa un any. La població immigrant també disminueix per cinquè any consecutiu en 168 persones (-4,9%) mentre l’increment anual entre 2000-2009 era del 30%. Molts berguedans estan optant cada vegada més per buscar-se la vida en un altre país, com ho demostra l’augment del 7,3% (de 694 a 745) del nombre d’autòctons que es veuen obligats a emigrar respecte el 2013. Tot plegat ha fet que la població potencialment activa s’hagi reduït un 1,8%. És a dir, de 25.398 a 24.938. L’índex d’envelliment també continua augmentant durant el 2014, situant-se en 167,9: la més elevada de les onze comarques barcelonines. En total la població en edat de treballar representava a finals de 2014 el 62,6% del total.
Durant el 2014 es signen un 4,7% més de contractes que l’any anterior però els contractes temporals continuen representant un 90,8% del total. I on treballen els berguedans que ho fan? Doncs en el sector serveis (63,4%), seguit per la indústria (19,2%) i per la construcció (11,7%), i sobretot en petites empreses (46,9%) o microempreses 31,1%).
El sindicalisme al Berguedà
Pep i tu
Al Berguedà trobem un munt de sigles de sindicats: CCOO, UGT, USO, CGT, CNT, CSC, COS, CSIF…; molts sindicats i molt poc sindicalisme. Aquestes sigles les dividirem en tres blocs: els que fan sindicalisme de comitè d’empresa, les que no tenim notícia de què fan, i les que fan sindicalisme amb el precariat. En el primer bloc trobem, d’una banda, a CCOO i UGT, que amb 60 i 86 delegats respectivament a la comarca es dediquen a mantenir delegats per mantenir les subvencions i fer una assessoria assistencial com pot fer qualsevol gestoria. Són uns sindicats grocs, que defensen els interessos de l’empresa, especialment la UGT. En el mateix bloc hi trobem CSIF, sindicat de funcionaris, corporatiu i conservador; la USO —sindicat catòlic—; i la intersindical CSC —sindicat polític nacionalista—, que participa en la gestió del comitè d’empresa de l’Hospital de Berga i res més. En el bloc dels que desconeixem la seva activitat o que no tenen activitat pública o coneguda trobem la COS —sindicat polític— i la CNT —sindicat de classe—. Finalment, al bloc dels que treballen amb el precariat hi trobem la CGT.
Anàlisi a partir de dades de la CGT de Berga
La CGT a Berga es va donar a conèixer l’any 2010. Segons ens informen, en aquests cinc anys de vida del sindicat la CGT ha atès trenta consultes. Principalment acomiadaments, no cobrar durant alguns mesos, no respectar acords i convenis, i maltractes diversos. D’aquestes consultes, en cinc casos s’ha acabat visitant l’empresari, tots cinc per desacords amb els acomiadaments. En tres casos l’empresa ha pagat immediatament les treballadores i en dos no. Dels dos que no han pagat, en un s’ha obert conflicte i en l’altre la treballadora finalment va fer-se enrere. Cada cop més els casos són de petites quantitats que judicialment no val la pena afrontar i que per l’acció directa es solen guanyar. De fet, amb el tipus de contractes actuals i la legislació vigent, aquesta realitat ja present serà cada dia més estesa. De manera que la via judicial es redueix i l’acció directa guanya. Igualment el sindicalisme de comitè d’empresa, a part que sovint és una trampa pels treballadors, a la pràctica ni serveix ni s’hi té accés: és un sistema que interessa bàsicament als empresaris per tenir pau social —ja que tenen comprats als delegats— i a CCOO i UGT que en viuen.
Fins ara ha estat aquest tipus de sindicalisme d’assessorament, i d’assistir acomiadaments, de reclamar que es pagui el que es deu segons la llei. De denunciar a la inspecció de treball i sols en un cas dur un conflicte fins les seves darreres conseqüències: denúncies, pancartes, escratxes, etc.
El proper pas ha de ser crear seccions sindicals a petites empreses, caracteritzades per la precarietat i on no es fan eleccions sindicals. Organitzar sectors sencers, demostrar que es pot guanyar i millorar d’aquesta manera la realitat immediata de les treballadores precàries, alhora que s’avança cap a una societat més justa.
La restauració al Berguedà: un sector més que precari
Anna Tirant
«Del tiempo de la huelga de camareros de Barcelona tenía yo un papelito con una receta química para provocar incendios (…) para orientarnos en sabotages».
El Eco de los passos (Pàg. 58)
Joan García Oliver, cambrer, ministre, anarquista i anarcosindicalista
El món de la hostaleria és un clàssic de jerarquització i poca pedagogia, on mana no el qui més en sap; moltes vegades, ens trobem que ens tracten com si fóssim un ramat, i no ens paguen ni el que ens correspon, i encara gràcies si ens contracten. Per què ho acceptem? No tenim res més. Malgrat la precària legislació que ens reserva ben pocs drets a l’hora de vendre’ns a l’empresari, encara n’hi ha que escatimen sumes irrisòries a les seves treballadores per incrementar més els seus guanys i la desigualtat de forces. No cotitzar ni la meitat de les hores treballades, contractar per una categoria professional inferior a la que realment s’acaba duent a terme, no pagar les hores extres que estàs obligat a fer, ni la nocturnitat, ni el que, en definitiva, per llei ens correspon, i no estem parlant d’una llei àmplia i justa. En realitat s’opera amb un símil del lliure mercadeig, sense protecció, on mana l’acumulació de currículums enlluernats de títols en un calaix d’un bar d’una comarca amb poca feina per oferir, i on s’acaben empoderant els qui contracten, que veuen l’oportunitat de gestionar la barator dels seus empleats.
Doncs bé, a continuació teniu una petita exposició del què ens ateny a casa nostra: pràctiques abusives on la submissió està servida en safata, ja que el joc desigual de forces fa que s’acceptin condicions laborals injustes sota el lema «menys és no tenir feina». És aquí on subestimem la nostra capacitat de creació i la responsabilitat social a dues bandes. Una, com a consumidors: estàs disposat a fer-te còmplice d’aquestes pràctiques? No és una qüestió de consciència i de comerç just? La segona, com a treballadores. Com sempre es juga amb la desinformació.
Endavant: a conèixer la situació i els drets. El què està a les nostres mans no és només una qüestió estructural, que també se’ns planteja. El què està a les nostres mans és que, potser quan hi tornis a anar, no ho vegis de la mateixa manera. Potser fins i tot decideixis no tornar-hi a anar o, si hi estàs treballant, no dubtis a informar-te dels teus drets.
Un grapat de casos
A continuació exposem la situació a vuit establiments de la comarca. En posem vuit i en podríem posar trenta, ja que les pràctiques descrites són habituals.
CAS LLOSA: Nou bar-restaurant a Berga. Treballes 40 hores setmanals i en cotitzes 20: són 4€ nèts l’hora; a cuina pot ser que acabis treballant 13 hores pel mateix sou. Aquí no es paguen hores extres, et diuen. Per tant, si un company està de baixa, et diuen que els companys han de fer 2 hores més cada dia; tampoc te les pagaran. Per Patum, i encara que l’Ajuntament de Berga passa una circular on s’especifica que es pagarà per hores a tots els establiments de restauració i bars, t’augmenten l’horari a 10, 11 o 12 hores i, al final del mes, et paguen el mateix. És a dir, ni una hora de les de Patum, que es paguen el doble. Ja ho van dir: “serem l’únic bar de Berga que no apuja preus per Patum” (ni els sous, està clar!). Els companys i els clients van creant un espai únic de tertúlia i treball constant, i quan arriben els jefes tot són males cares i desvaloritzacions. Tots calleu i abaixeu la cara, emprenyats per dintre de les ordres mal dites i de la poca raó. Els clients observen i ho comenten. Us diuen: “no hi ha dret que us tractin així”. Les propines? En porteu 4 caixes plenes i encara cap treballador no n’heu vist ni un cèntim: íntegres a les butxaques dels jefes. No esperis que et paguin finiquito amb el què et pertoca. Ni coincideixen la categoria professional que apareix a les nòmines, la que apareix al contracte, ni la que acabes desenvolupant. Ho tenen ple, no us preocupeu pels empresaris: no és que no puguin pagar més ni que estiguin amb l’aigua al coll. Simplement són uns escanyapobres.
CAS LA FONDA BERGA RESORT: No paguen a les treballadores durant mesos.
CAS LA FONT NEGRA: S’ha de reclamar que et paguin cada mes i, si estàs de sort, ho fan de tant en tant. Saps l’hora d’entrada però no la de sortida.
CAS MIKADO: No es cotitzen totes les hores treballades.
CAS LA CABANA: Es feien/fan 10 hores extres gratuïtes a la setmana (lo tomas o lo dejas).
CAS FORN CAL MOLINER: Si els hi preguntes a les treballadores et diran que no estan autoritzades a donar aquesta informació, però t’hi has fixat que canvien cada 3 mesos de personal?
CAS LA LLUNA: cotitzen menys hores de les que treballen, contractes amb categories inferiors a les feines realitzades.
Malson acabat
Una persona jove
Un bon dia vaig començar a treballar en una botiga de roba d’home/dona a Berga, vaig trobar-me que en aquell establiment tot eren crits. Vaig pensar que podia ser normal durant els primers dies, però va anar passant el temps i la cosa no canviava.
Em van fer un contracte de mitja jornada tot i que havia de fer la jornada completa. Mica en mica va anar passant el temps, ja sabia com funcionava la botiga, feia bones ventes, els clients sortien contents, però… Ella em va començar a dir que no li agradava com anava vestida, que no li agradava el calçat que portava —tot i que per corre per allà em feia portar “crocs”—, que no li agradava el meu pentinat, no li agradava la meva manera de parlar amb la gent, fins i tot, em va arribar a dir que ella no era ningú per fer-ho, però que m’havien de reeducar, ja que els de casa meva no m’havien educat prou bé i que si fos per ella ja m’haurien baixat dues hòsties ben donades. Jo ho anava aguantant tot, fins al punt, que fins i tot es va ficar a la meva vida privada dient-me que deixes les meves aficions, o demanant-me explicacions de perquè em divertia fora de la feina i no estava tot el dia pensant en la botiga. Aquesta persona es ficava amb tot el que em passava fora de la feina, fins al punt, es trist dir-ho, però m’havia arribat a controlar les meves hores de connexió de whatsapp.
Realment, que s’espera d’una botiga que quant entres et miren de dalt a baix i et diuen que per a tu no hi ha talles grans? Ho que no ets prou persona per portar roba comprada en aquest establiment? Ho sentir un: tranquil·la aquesta persona no comprarà res, només ha vingut a mirar; pel simple fet de ser estrangera i considerar que no té prou diners per gastar-se… Sincerament, creieu que un establiment així fa falta a la nostre ciutat? Quina imatge dona cara el públic? Quant vaig entrar a treballar aquell lloc, tothom em deia que la propietària era una persona especial i que la gent no li durava ni dos mesos.
Però per la necessitat de trobar una feina per poder sobreviure en aquesta societat que vivim, va fer que passes una temporada molt dolenta en aquella botiga, i després de que ella penses que no sabia com funcionava el món laboral, d’un acomiadament improcedent i un contracte en frau de llei, vaig voler donar una lliçó aquella persona que em va menysprear durant tot aquell temps . En aquest sentit és important que coneguem els nostres drets ja que a la feina no poden fer el que vulguin amb nosaltres i ens hem de poder defensar dels abusos humans i econòmics. A mi va ser-me útil afiliar-me a la CGT i sobretot no està disposada a seguir deixant-me trepitjar.
Espero que aviat aprengui la lliçó, que a les persones —joves o velles— no se’ns ha de tractar com una merda.